La rutilant reinvenció de Pamela Anderson

"Fa alguns anys, al pensar en la meva situació, em vaig adonar que m’havia convertit en un personatge caricaturesc i vaig sentir que no tenia sortida", recorda l’actriu ara. "Era conscient que havia fet moltes coses malament i que no havia sigut una bona persona, però m’havia convertit en una altra molt diferent i per això em semblava injust que el passat em continués perseguint. Vaig decidir que portaria una vida bonica malgrat tot, encara que anés dedicant-me a fer melmelada a casa meva".

De sobte, de manera inesperada, Anderson va aconseguir fer un gir radical a la seva trajectòria professional a una edat en la qual aquest tipus de reinvencions se solen donar per impossibles. L’abril del 2022, a punt de complir els 55, va generar l’entusiasme de la crítica gràcies a la seva participació en el muntatge musical de Chicago a Broadway. El gener del 2023 va publicar un llibre de memòries, Love, Pamela, que ràpidament es va convertir en supervendes, i aquell mateix mes va estrenar a Netflix el documental Pamela Anderson: una historia de amor –produït pel seu fill Brandon Thomas Lee–, que posteriorment seria nominat a dos premis Emmy. I després, mentre la premsa nord-americana s’omplia d’articles en els quals es lamentava que al seu dia hagués sigut tractada com un mer símbol sexual i posteriorment menyspreada, l’actriu va donar el que potser va ser el cop d’efecte més improbable de la seva carrera: el seu paper protagonista a The last showgirl, pel qual va ser aclamada arreu del món i nominada a nombrosos guardons, entre els quals el Globus d’Or.

"És el més especial que m’ha passat en tota la meva vida", assegura Anderson sobre el tercer llargmetratge dirigit per Gia Coppola –neta de Francis Ford–, que s’estrena avui a Espanya. "Sempre he sabut que era capaç d’afrontar molt més la càmera del que se’m donava l’oportunitat de demostrar, i vaig sentir que potser aquesta seria la meva única possibilitat de fer-ho".

Falta d’oportunitats

A la pel·lícula, concretament, la canadenca encarna una veterana ballarina de cabaret de Las Vegas que assisteix impotent a la cancel·lació definitiva de l’espectacle en el qual ha treballat durant quatre dècades i que, mentre afronta la difícil supervivència en una indústria que menysprea les dones madures, es veu obligada a qüestionar-se les decisions que va prendre en el passat a causa de la seva carrera, com el distanciament de la seva única filla. "Em sembla una història increïblement rellevant, perquè la societat continua limitant les oportunitats de la població femenina a través dels seus prejudicis, i marginant-nos quan ens convertim en mares o envellim", opina l’actriu. "En tot cas, m’identifico amb el meu personatge perquè ella es nega a exercir de víctima. Continua sent una dona optimista i esperançada malgrat que la vida l’ha colpejat moltes vegades".

Resulta inevitable trobar paral·lelismes entre la trajectòria del personatge, que afronta la seva obsolescència en una professió centrada en l’explotació dels seus atributs físics, i la seguida per Anderson des que corria davant una càmera babejant sobre la sorra dels Vigilants de la platja fins a la seva reconversió pública en una dona madura que es nega a ser esclava dels fantasiosos estàndards de bellesa que al seu dia es va resignar a promocionar.

Dècades perdudes

"Per protagonitzar The last showgirl em vaig nodrir de les meves experiències personals: els meus matrimonis, la meva relació amb els meus fills, la meva condició de dona objecte en la meva vida professional i la meva incapacitat per comprendre com allò afectava la meva família –confessa–. I per aquest motiu sento que, a través de la pel·lícula, puc inspirar altres dones a recuperar el control del seu propi relat malgrat tots els obstacles i desafiaments que la vida els posarà al davant".

Notícies relacionades

Bad Gyal mana el dia inaugural del Share Festival

Madrid canvia la llei per donar més control als concerts del Bernabéu

¿Es penedeix Anderson d’alguna de les decisions que va prendre en la seva joventut, i que van marcar la seva trajectòria? ¿Es retreu alguna cosa? "El cert és que sento que m’he perdut dècades senceres de la meva pròpia vida, perquè vaig decidir conformar-me amb el que se m’oferia malgrat que al meu interior hi havia una veu que em deia: ‘Pots fer molt més, ser molt més’. Tant de bo hagués lluitat més per convèncer els altres que jo no era la persona que s’entossudien a veure en mi, però no sabia gaire bé el que feia", reconeix. "Jo era una noia de poble, i quan vaig arribar a Hollywood no tenia cap pla, així que em vaig limitar a intentar tirar endavant. En tot cas, el que em fa més mal no és el tracte que vaig rebre de la indústria, sinó les conseqüències que allò va tenir en els meus éssers estimats. Però no me’n penedeixo".

Al cap i a la fi, afegeix, si ara disfruta del seu millor moment és gràcies al que va fer i al que li va passar dècades enrere. "Si no hagués acumulat totes aquestes vivències, no hauria pogut interpretar aquest personatge com ho vaig fer. He après molt; ja no soc aquella noia ingènua, sinó una dona molt més sàvia i resistent. I he comprès que tirar la tovallola no és una opció, perquè mai és massa tard. Fa poc vaig pensar que probablement em trobava al final del meu camí i ara resulta que això és només el principi i que, a la meva edat, estic començant la meva carrera de nou. I no m’aturaré, així que compte amb mi".