Com aprendre a viure entre zombis

Amb 28 días después (2002), Danny Boyle i el guionista Alex Garland van revolucionar el cine de zombis i, per tant, per la seva banda hauria sigut inútil mirar d’aconseguir un impacte cultural similar amb la tercera entrega de la saga iniciada per aquella pel·lícula. En lloc de deixar-se endur per ambicions desmesurades, 28 años después aposta per ser abans que res el relat d’iniciació d’un nano que explora el món exterior, descobreix les seves conviccions i el seu coratge, redefineix les lleialtats i comprèn que créixer requereix enfrontar-se a la possibilitat de la mort.

Notícies relacionades

Parcialment filmada amb telèfons d’alta gamma –al seu dia, recordem, el rodatge de 28 días después va ser pioner en l’ús del vídeo digital–, la nova pel·lícula així mateix exhibeix amanerament formal a través de la freqüent congelació de la imatge, el menysteniment ocasional de la linealitat narrativa i la inserció de material audiovisual d’arxiu que evoca la història militar britànica i complementa així tot el que relat té de crítica al Brexit i a la mentalitat aïllacionista del Regne Unit.

Mentrestant, i malgrat contenir la quantitat esperable de decapitacions, estripaments i sang, s’allunya del que és familiar en el gènere a l’adoptar formes de mite folklòric, abraçar per moments el surrealisme i la metafísica i anar abandonant el territori de la intriga per endinsar-se en el de l’elegia. Pot ser que no resulti sempre convincent, i que –possiblement perquè va ser concebuda tenint en compte les futures entregues de la saga– a estones sembli una col·lecció d’idees vagament connectades més que un tot coherent, però això no li impedeix ser seductorament estranya, impredictible, foscament divertida i, arribat el moment, francament commovedora.

Temes:

Brexit Cine

Inicia sessió 0 Comentaris

La papereria Canut fa 100 anys en una cantonada històrica

Les galeries d’art espanyoles es reivindiquen amb una vaga històrica