Parlem de l’escopinada

Sortir a passejar per Barcelona s’ha convertit en tota una gimcana. És com endinsar-se al pantà de Foc, on els perills de la ciutat s’intenten detectar a través de senyals visuals, auditius i (no, sisplau) tàctils. És posar un peu a la via pública i anar esquivant patinets (un altre dia farem un perfil sobre la mena de capsigrany que fa servir aquest artefacte), cagarades (que no sempre són de gos), pixarades (les que fan olor són d’humà), cadàvers de coloms (atropellament o atac de gavina) o escombraries que algú ha decidit que s’han de tirar a qualsevol lloc menys en una paperera o que, després de buidar tots els contenidors, no es molesten a recollir i deixen ben escampades per tot arreu. A part d’això, una cosa que també s’ha convertit en esport de risc és esquivar les escopinades que decideixen alliberar lliurement algunes persones a la teva cara sense cap mena de pudor.

Groller i ofensa

Estàs de sort si només veus la resta de l’escopinada viscosa a terra. O si, de lluny, l’humà ja emana un so d’alerta previ abans d’iniciar el ritual de llançaflames. N’hi ha de tan ambiciosos que es desafien per superar-se en els llançaments que fan mentre esperen que aquesta pràctica es converteixi en disciplina olímpica.

Però el pitjor, sens dubte, és quan coincideixes a la mateixa altura del proveïdor del gargall i te’l tira pràcticament als peus. Aquest gest tan groller i brut es converteix llavors, a més, en ofensa. Perquè, encara que simplement hagi sigut una casualitat (no t’ha vist perquè tant li fas), tenim culturalment registrat que escopir sobre algú és una mostra inequívoca de menyspreu (en oposició a fer un petó als peus, que demostra adoració i submissió). Aquesta persona que escup quan passes no només t’insulta a tu sinó també l’espai públic, la civilització. I, què volen que els digui, no és un sentiment agradable (espero que no ho sigui per a molts, però en els temps que corren no goso fer aquesta estimació tan esperançadora).

Malgrat que la pandèmia es va viure com una mena de paradís per als més escrupolosos, les pràctiques higièniques més bàsiques com proporcionar gel hidroalcohòlic en llocs massius no s’ha mantingut (en canvi, continuen amb el codi QR plastificat per descarregar el menú com si el document no l’hagués tocat tothom...). La litúrgia tan bonica de rentar-se les mans no s’ha quedat, però en canvi les escopinades han sobreviscut: i no a una pesta sinó a dues. A principis de segle, amb la grip espanyola va semblar que aquest gest tan horrorós quedaria més o menys erradicat.

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

Malgrat els nombrosos intents previs de prohibir (sancionar) escopir en públic, fins que no va suposar un risc per a la salut no es va frenar el costum. Per evitar contagis, es va obligar la població a tossir, mocar-se i escopir en un mocador i que el guardessin fins que se’n poguessin desfer de manera segura. Un costum que encara conservem i que, per exemple, als japonesos els commociona.

Tot i que la majoria dels practicants d’aquesta tendència són homes, també s’hi han afegit algunes dones. Potser té a veure amb el fet que tirar un gargall ha sigut promogut, normalitzat i mediatitzat per l’esport rei. I des que el futbol femení té la mateixa popularitat que el masculí, hi ha més joves que estan disposats a imitar els seus ídols i ho fan de bon gust. Així que si no pots xutar com Lamine Yamal o Aitana Bonmatí, escups com ells.