Fantasia ‘clubber’ i catarsi postpunk

Va ser un xou en tres actes, sense pauses ni xerrameca, com una peça teatral, en què vam veure la britànica Tahliah Debrett Barnett enfilant-se per una barra fixa i refregant-se amb els seus ballarins en un repertori que, a partir de la proa de Perfect stranger, va desplegar un sinuós tràngol clubber devorant peces de discos anteriors, com Oh my love i Two weeks, i fins i tot Vogue, de Madonna, lluint la seva veu, ben disposada als tons més alts.

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

En sever contrast, una fiable ració de postpunk a càrrec d’Idles. El seu brutalisme quirúrgic va arrencar amb ritme de plom (Colossus) i es va revolucionar al crit de "free Palestine" i d’un interrogant menys irònic del que podria semblar: "¿Esteu a punt per a l’amor?". D’això va, van dir al seu dia, el seu últim àlbum, Tangk, i van tocar el desvari de Gift horse, provocant un pogo. Idles no inventen res i hereten els extremismes noventers, però els seus engranatges són implacables i, en un gran recinte com el Fòrum, el seu èxit va ser quasi tan gran com l’any passat al Sant Jordi Club.

La jornada va oferir altres propostes de signe menys catàrtic. CMAT (Ciara Mary-Alice Thompson) va enlluernar un públic molt adepte amb la seva simpatia camp, ecos easy-listening dels 60 i tocs country. L’encant de no voler ser la més moderna la classe. No ho és tampoc la novaiorquesa Cassandra Jenkins, subministradora de dolces tonades (Crosshairs) de vegades devaluades per un saxo fatal a l’estil Kenny G. Ni la de Virginia Kate Bollinger, tot i que va posar una bonica banda sonora a la tarda amb els seus Songs from a thousand frames of mind, portador d’aromes folk-pop i soft-rock d’un altre temps.