Màxim Huerta: «De tots els errors que he comès en la meva vida, el gran encert ha sigut muntar una llibreria»

Màxim Huerta (Utiel, València, 1971) va passar fa uns dies pel passeig de San Francisco de Badajoz, per presentar en la Fira del Llibre la seva última novel·la, ‘París despertaba tarde’

No és la seva última novel·la, perquè després ha escrit ‘Mi pequeña librería’.

Sí que és la meva última novel·la, només que em vaig permetre el caprici, ja que tinc una llibreria, com és meravellós dir-ho, de fer un homenatge a totes les llibreries i a tots els lectors, però aquesta és la meva última novel·la. L’altra cosa és un caprici que em vaig permetre.

Amb aquest llibre torna a París, que és un lloc recurrent en les seves obres, als anys vint. ¿Li hauria agradat viure en aquesta època en aquesta ciutat?

És que davant les circumstàncies de casa meva, de com està la vida diària, somiar és una cosa que ens hauríem de permetre. Per a mi somiar és anar-me’n als anys 20, a un lloc que em sembla inspirador, per crear novel·les també. Com quan un es posa una cançó que li agrada, que el porta de viatge, a mi colar-me en els anys vint una altra vegada és permetre’m un viatge voluntari en la solitud de la meva habitació.

Es desenvolupa el 1924, l’any de les Olimpíades, un segle abans de les últimes. ¿Hi ha una connexió?

No ens assemblem gens als dels anys vint. Eren molt més creatius els de fa cent anys. Ara estem més pendents de fer veure que disfrutem que de disfrutar. Aquell temps venia d’una guerra i l’important era viure. Ara no. Ara l’important no és viure, sinó fingir que estàs vivint i que els altres ho sàpiguen. No ens assemblem gens i no crec que marquin en la història aquells anys vint amb els anys vint actuals. No són gens bojos els d’ara. Estem bojos, però no ho som.

Fa una anàlisi pessimista.

No, no soc pessimista, en absolut. Simplement, m’agrada fer com els càmeres o els fotògrafs una imatge d’aquell moment i el d’ara. I el moment d’ara no és tan inspirador com aquells anys vint. Cal mirar-los i observar tot el que es van permetre, tot el que van crear, i no és comparable. En altres coses hem avançat, però en el sentit artístic hi ha una frenada.

El seu personatge Alice pateix desamor. ¿En el desamor hi ha esperança?

Espero que n’hi hagi, perquè jo estic en un moment de desamor. Tot i que encara que no soc l’únic que es desenamora: mig país està enamorat i l’altra meitat, desenamorat. Espero que aquests moments vall de crisi serveixin per rebre nous moments. Aquest és l’inici de la novel·la: el dolor davant una pèrdua. D’algunes pèrdues et quedes molt a gust, però normalment les pèrdues són doloroses.

Una de les protagonistes destacades és Kiki de Montparnasse, una dona lluminosa i divertida. ¿Podria viure ara?

Va existir, és un personatge veritable. És una dona fascinant, que va viure la vida al màxim, massa al màxim en els seus últims anys, i no trobo algú que sigui comparable ara, tan lluminosa, tan creativa, desenfadada. Kiki de Montparnasse ve de la pobresa més absoluta i aconsegueix envoltar-se de tots aquells personatges que admirava: pintors, artistes, fotògrafs i ella a més va servir per a ells d’inspiració. No trobo una Kiki de Montparnasse en aquest món. I si n’hi ha, són efímers. Perquè no dura tant gairebé res.

Ha arribat a dir que sense llegir seria mort. ¿Què està llegint ara?

He vingut llegint al tren l’últim de Modiano ‘Domingos de agosto’. Patrick Modiano m’agrada molt. Sempre s’assembla el que està explicant. En el fons gairebé sempre és una novel·la semblant a l’anterior, és premi Nobel, és francès i té tots aquests fetitxes que a mi m’agraden. És un passeig. Són novel·les molt breus. M’encanta com escriu.

¿I la seva llibreria com va (va obrir a Bunyol La Librería de Doña Leo)?

Va molt bé. Tenir una llibreria en un lloc on mai n’hi ha hagut ni a la comarca ni al poble, històricament hi ha hagut papereries, però no llibreries. Al poble on he viscut sempre, muntar una llibreria i que funcioni, que vagi bé i que hagi canviat fins i tot la fisonomia del poble, hi ha més bars, més cases rurals, més vida al voltant de la llibreria... N’estic molt content. És una satisfacció. De tots els errors que he comès en la meva vida, el gran encert ha sigut muntar una llibreria.

Els seus veïns deuen estar contentíssims amb aquesta iniciativa.

Jo estic content amb la llibreria. M’agrada veure la gent feliç al voltant de la llibreria, però mai pregunto si estan contents o no, perquè això ja seria molta vanitat. Jo estic més content que ells segurament. Perquè el que ha generat al voltant és molt bo i que al teu poble siguin feliços amb la llibreria és un regalàs.

Notícies relacionades

Collboni elogia el Cruïlla com "el festival més amable" en el 15è aniversari

Rubens i el barroc flamenc sedueixen al CaixaForum BCN

¿En què està treballant?

Estic preparant una novel·la per a l’any que ve, segurament. Mai saps si la podràs acabar o no. Estic ficat en una història que no s’hi assembla, tot i que totes les meves ronden al voltant de la família, la pèrdua i la memòria, elements fonamentals en tot el que escric.