Vulgar rere la càmera

Tot i que durant molt temps va costar que se la reconegués, Scarlett Johansson és una actriu extraordinària. Pel·lícules com la que la va llançar a l’estrellat, Lost in translation (2003), o la que probablement sigui la millor de la seva filmografia, Under the skin (2013), són aparadors perfectes de l’habilitat de la novaiorquesa a l’hora de comunicar molt només amb gestos i mirades, i parlant molt poc o directament gens. En canvi, al veure el seu primer llargmetratge com a directora, Eleanor the Great, resulta inevitable preocupar-se per la possibilitat que a partir d’ara Johansson decideixi centrar-se a treballar des de darrere de la càmera. Perquè la pel·lícula, presentada avui fora de concurs al Festival de Cannes, desdenya per complet la subtilesa que tant els esmentats treballs actorals com alguns altres de la seva carrera atresoren.

La pel·lícula observa Eleanor Morgenstein (June Squibb), una dona de 94 anys que es veu obligada a mudar-se amb la seva filla i el seu net quan la seva millor amiga, amb qui ha viscut durant anys a Florida, mor inesperadament. Atès que allà ningú sembla tenir temps per a ella, i en un intent de relacionar-se, de manera accidental es veu asseguda en un grup de teràpia per a supervivents de l’Holocaust malgrat que ella no va viure aquesta barbàrie, i en lloc de corregir l’error decideix relatar la història de supervivència de la seva amiga morta, que sí que va sobreviure als camps d’extermini, com si fos pròpia. A partir d’aquesta premissa, Eleanor the Great va alternant de forma més aviat despistada entre la comèdia i la tragèdia per parlar d’assumptes com la vellesa, la soledat i el dol, i això queda clar des de la primera de les mil ocasions en què els personatges ens ho fan saber explícitament.

Notícies relacionades

Mor als 98 anys el director de cine Mariano Ozores

La Calòrica estrena ‘La brama del cérvol’, una corrosiva comèdia

Excés de verborrea

Aquest excés de verborrea explicativa està lluny de ser l’únic problema que la pel·lícula té. D’entrada, la ironia i el sarcasme que Eleanor exhibeix en tot moment es mostren sobreescrits i calculats, de cap manera la resposta espontània d’una nonagenària davant el món que l’envolta; i, similarment, en el seu avenç, Eleanor the Great va acumulant el tipus de situacions i comportaments que no han sigut dissenyats a imatge del món real sinó segons les necessitats que el guió té per continuar avançant.