Maria Ripoll, directora de ‘También esto pasará’: "A Espanya, si fas cine comercial et miren de dalt a baix"

¿Què va veure en el llibre de Milena Busquets que li fes pensar que allà hi havia una pel·lícula?

El vaig llegir just després d’haver perdut jo també la meva mare i em va impactar molt, perquè fa una reflexió sobre el dolor i el desig amb molta elegància, molt detall i molta veritat. I em vaig sentir totalment reflectida en Blanca, la protagonista, que és una dona a la deriva que fa un dol imperfecte i poc convencional, perquè ningú ens ensenya com passar el dol, com suportar una pèrdua tan important. Em va agradar que fugís de la idea que l’única resposta al dolor consisteix a tancar-se en una habitació i plorar i sentir-se molt desgraciada. És veritat que és una novel·la molt instrospectiva, molt de pensament, amb poca acció, i això convertia l’adaptació en un repte, però el personatge central és tan ric, amb les seves contradiccions, els seus afectes, les seves misèries, que només calia seguir-lo i deixar-se portar.

En la seva resposta al dolor, la protagonista fa una aposta per la lleugeresa com a forma de vida. Però, ¿aquesta lleugeresa no està perillosament a prop de la frivolitat?

Milena és una gran defensora de la lleugeresa i també de la frivolitat. I és una cosa que jo comparteixo bastant. De vegades la frivolitat és necessària per poder passar a través d’un dolor, per no enfonsar-nos. Aquest contrast entre el dolor més profund i la lleugeresa més etèria és molt interessant. Blanca sent coses que no sap com gestionar i tria la lleugeresa com a via de fuga.

¿Li va preocupar que l’espectador pogués no entendre-la? ¿Que arribés a caure malament?

Per a mi, aquesta era la por més gran al fer la pel·lícula. Però aquí no es tractava de donar lliçons morals ni de jutjar el personatge, sinó d’observar-lo. No és necessari empatitzar amb Blanca, però no em sembla que sigui tan difícil entendre-la, sobretot des d’una perspectiva femenina. Les dones podem ser contradictòries, necessitem aquesta alternança entre lleugeresa i profunditat de què parlàvem abans. I per reflectir aquesta complexitat i evitar que el personatge caigui malament per simple reduccionisme és molt important el treball que ha fet Marina Salas, que té aquesta barreja de vulnerabilitat i fortalesa que necessitàvem.

Aconseguir que el públic s’identifiqui amb unes persones guapes, riques i cultes, ¿és un desafiament?

Aquest era un altre risc. Entenc que aquesta gent que en un moment donat pot decidir anar-se’n a passar un dol a Cadaqués pugui arribar a caure malament. Però que vagin o no a Cadaqués aquí té poca importància. La pèrdua és un sentiment universal. I les preguntes que planteja la pel·lícula –¿què puc fer amb aquest dolor tan gran que sento? ¿com m’escapo?– ens afecten a tots. No es tractava de fer un retrat de la burgesia catalana, aquest no és el tema.

Les pel·lícules sobre cases a Cadaqués comencen a ser un subgènere en el cine català, ¿no?

[Riu] Això de Cadaqués i la coincidència amb Casa en flames ha sigut una casualitat brutal. Però també penso que les idees hi són, en l’aire, i de sobte baixen perquè els humans necessitem parlar d’això en aquell moment. A mi m’ha passat moltes vegades començar un projecte i trobar-me que just en aquell moment n’apareix un altre que s’hi assembla en algun sentit.

També sembla haver-hi en el cine actual una necessitat molt estesa d’explorar les relacions entre mares i filles.

Sí, això és una conseqüència de la presència de més directores. Els homes sempre han mostrat aquestes relacions entre mare i filla d’una manera tortuosa, molt competitiva. Des que les dones expliquem més coses, tenim més veu i fem més pel·lícules, es poden veure històries més complexes i profundes sobre això. I en necessitem encara més, perquè és un tema molt important per a nosaltres.

Ja té una altra pel·lícula en fase de postproducció, El fantasma de mi madre, que suposarà una tornada a la comèdia pura.

Sí, té punts molt surrealistes i coses d’alta comèdia clàssica, com una combinació de Quina fera de nena! i Fargo. He disfrutat moltíssim en el rodatge.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

¿Les seves pel·lícules reben una atenció diferent si són comèdies o si són una mica més dramàtiques?

Quan vaig arribar dels Estats Units, vaig veure que s’havia de muntar indústria en aquest país, que s’havia de fer que la gent entrés als cines, i em vaig dedicar a fer comèdies. Jo crec que el meu to té més a veure amb pel·lícules com También esto pasará, La teva vida en 65’ o Vivir dos veces, on hi ha un pòsit més dramàtic, però m’agrada molt la comèdia. El que passa és que la comèdia està molt poc valorada fins i tot dins de la mateixa indústria. Sembla que aquí, si fas comèdia o cine comercial, ja et miren de dalt a baix. Perquè la indústria et reconegui s’han de fer coses molt dures i tortuoses.