Ricardo Darín, actor: "‘El Eternauta’ parla de com la societat s’ha de protegir a si mateixa"

¿Com de familiaritzat estava amb la historieta dels anys 50 abans de ficar-se en aquest projecte?

Molt poc. Sabia de la seva existència. Va ser després d’involucrar-me en el projecte que vaig començar a aprofundir i conèixer en detall tot el que aquesta obra va suposar. Quan era nen, llegia una altra classe d’historietes, coses còmiques i divertides en lloc d’apocalíptiques.

¿Quines idees i possibles metàfores el van atraure més de l’obra? En els textos originals es podien entreveure referències als cops d’Estat rebuts a l’Argentina o crítiques a l’imperialisme.

Tots aquests angles m’interessaven. El treball d’Oesterheld era polític en el sentit més ampli del terme. No era partidista; era polític a una escala global. El Eternauta va aparèixer a poc a poc, amb unes quantes vinyetes soltes, primer, i amb un altre tipus de freqüència, més tard. I si va començar a sortir amb més freqüència va ser perquè la gent va abraçar la idea d’El Eternauta.

¿La idea que ningú se salva sol? Aquesta no és la gesta d’un heroi solitari, és a dir, el seu personatge en la sèrie, Juan Salvo, un home comú enfrontat a una situació extraordinària.

Sí, aquesta és la idea que va fer impacte en la gent. Era una època en què ho rebíem, no només a l’Argentina, sinó també a Espanya, eren aquests còmics americans en què apareixien Superman, Batman i els superherois individuals. En canvi, Oesterheld parlava de com la societat, la comunitat, el grup o el col·lectiu s’havia de protegir a si mateix.

¿Diria que Oesterheld es va avançar a la seva època en el tractament dels fenòmens climàtics extrems? La nevada mortífera amb què comença tot, encara que sigui de procedència alienígena, resulta fàcil de llegir com a metàfora del que passa ara mateix en aquest planeta.

Les ments il·luminades estan avançades a la seva pròpia època. Per algun motiu, és gent que està pensant més enllà. Els seus caps els permeten visualitzar coses que en el seu moment potser semblen forassenyades, però que després el temps s’encarrega de demostrar que no eren cap exageració. Passa el mateix amb molts altres conceptes escampats al llarg de la història.

El Eternauta és un projecte molt curiós; costa recordar una altra pel·lícula o sèrie que combini l’argentinitat més pura amb la ciència-ficció més aparatosa.

A mi em sembla que és insòlita. Aquest primer vessant li permet donar un punt de versemblança que pot ser difícil de trobar en aquest camp, en aquest territori. Aquí es barregen la sensibilitat argentina amb l’espectacularitat i l’exageració, la fantasia portada a la seva màxima expressió. Aquest primer element fa que la sèrie sigui accessible; ens sembla bastant possible que passin les coses que Oesterheld descriu.

És la primera vegada que s’embarca en un projecte de ciència-ficció. ¿Va ser tot un salt al buit o es va poder recolzar, tot i que resulti sorprenent, en alguna composició anterior?

No em vaig acostar així al treball. M’hi vaig acostar com una cosa individual. Vaig treballar braç a braç amb [el guionista i creador] Bruno Stagnaro i vam parlar sempre d’un home comú, amic dels seus amics, amb idees molt fermes... Però fent una mica de trampa: hi ha alguna cosa del seu passat que no acaba de mostrar i que no sabem què és, una cosa traumàtica. Això és un afegit a la versió escrita per Stagnaro amb els seus guionistes. Volien portar la història als nostres dies i construir un passat palpable per al personatge. Teníem tant material analitzat que no va fer falta pensar en paral·lelismes amb algun altre personatge que hagués encarnat abans.

Parlem d’una producció ambiciosa, amb un bon pressupost i cura en cada departament. ¿El va desconcertar ser en el centre d’aquesta màquina?

No gaire, perquè vaig ser allí dins des dels començaments [Darín apareix acreditat entre els col·laboradors autorals] i vaig tenir oportunitat de tenir converses i discussions respecte a qualsevol aspecte. Això em va permetre, diguem, anar interioritzant com serien les coses de manera gradual. Dit això, mai havia treballat amb tecnologia d’aquest nivell. Hem treballat amb pantalles que permeten a l’actor un gran nivell d’immersió. Ja no et fa falta esperar que cert fons aparegui després en postproducció. I aquesta és una gran diferència, perquè no estàs perdut, no estàs sol, no estàs abandonat.

¿Quins van ser els principals desafiaments des d’un punt de vista, diguem, pràctic, físic?

El físic va ser important, però és important destacar que és difícil actuar en la ciència-ficció. El pes específic del que passa en pantalla descansa més sobre qüestions físiques, de trasllats i d’acció, que sobre contingut, pensament o sentiment. És difícil equalitzar el que veiem amb el que senten els personatges, amb el que pensen. Nosaltres hem sabut aprofitar aquests petits parèntesis en tot el desenvolupament d’acció. Parlo dels meus col·legues. Les actrius i els actors han treballat molt bé, han estat atents, concentrats. Cal intentar no distreure’s, perquè pots perdre una mica el rumb.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Diria que aquest és el seu primer treball per a una plataforma. No sé com es porta amb la idea de l’streaming.

D’una banda, m’entristeix enormement la caiguda de la pantalla gran. Tots els productes de tall audiovisual estan pensats per a ella. El director de fotografia, l’encarregat de la música [aquí un gran Federico Jusid], el plantejament i el disseny del que són els plans... Tot està pensat per a ella. Això sabent que potser per qüestions pràctiques actuals acabem veient una sèrie al mòbil. Allí es perd molt, es perd qualitat, es perd definició. Però, alhora, gràcies a l’interès i l’impuls de les plataformes és possible fer ara mateix coses com El Eternauta. No sé quants anys més hauríem estat esperant a fer això si no hagués aparegut Netflix. De manera que hem de sospesar les dues coses. D’altra banda, espero que les plataformes reflexionin i pensin en la importància que les seves pel·lícules es vegin en pantalla gran. És com si oblidéssim d’on ve la llet. No podem oblidar que ve de la vaca... Malgrat que ara hi hagi llet de soja i d’ametlla.