Roses d’abril

Quan Álex Sàlmon em va convidar a fixar la mirada sobre Sant Jordi, el primer que vaig pensar és en el que m’agradaria explicar i, sobretot, per descomptat, en els lectors d’EL PERIÓDICO. Finalment vaig proposar un relat visual: un fotorelat construït d’imatges, somnis, anhels i també de les veus dels escriptors retratats, ja que tota fotografia és una indagació personal i artística sobre el que volem explicar.

Recórrer els carrers de Barcelona el 23 d’abril per primera vegada va ser una experiència única, meravellosa, sorprenent, que no he d’oblidar i malgrat ser una multitudinària trobada –mai abans havia viscut una mobilització entorn del llibre així– és també una trobada de soledats: la dels escriptors, mentre fabulen el seu món, i la soledat dels lectors que, després de fer llargues files per aconseguir una firma, recreen aquests mons als seus caps al llegir-los. Però ahir, el silenci i la calma de la literatura es van fer festa i diàleg, retrobaments, converses, dinars (gràcies, Tusquets) i passejades. Els llibres van deixar de ser punts de trobada virtuals per convertir-se en cita col·lectiva. I per a mi, lector lletraferit des de sempre, fabulador de les faules alienes, va ser l’ocasió de retrobar autors i seguir-los la pista, càmera en mà, entre la multitud, com el gos dels Baskerville, tot i que amb millors propòsits.

Tota selecció és parcial, incompleta, arbitrària... triar autores per portar la rosa i el llibre el 23 d’abril no va ser un caprici: crec que la imatge de les meves estimades Rosa Montero i Gioconda Belli i la de la resta de les escriptores retratades donen testimoni del merescut protagonisme a les autores que han sigut la gran revolució de la literatura en aquest segle XXI.

El 23 d’abril té alguna cosa de festa gran de poble, d’un poble habitat per totes les imaginacions. I com en tota festa, és ocasió per a les trobades, com la d’Enrique Vila-Matas i Pierre Lemaitre en una llibreria, l’amistat de Manuel Vilas i Lorenzo Silva o l’amor d’Edurne Portela i José Ovejero.

Com a fotògraf, Sant Jordi em va donar, en primer lloc, la possibilitat de poder retratar i conèixer nous escriptors que necessito per comprendre la dimensió real d’aquest gran atles de la vida que és la literatura. Després, l’alegria de trobar-me amb escriptors amics que estimo i que admiro (Enrique Vila-Matas, Carmen Yáñez, Ana Merino, Ignacio Martínez de Pisón, Pilar Adón, Juan Gabriel Vásquez) i per fi l’oportunitat de preguntar-me, lluny del meu epicentre de feina i de vida, quin rumb porta el meu projecte creatiu.

Durant 24 hores vaig intentar plasmar en imatges aquest prodigi llibresc, aquesta festa que no hi ha imatge ni fotografia que aconsegueixi transmetre el que he sentit durant aquesta primera vegada. He vingut a Barcelona a omplir-me de Sant Jordi i acabo amb la sensació que la gran festa del llibre i de la rosa em va satisfer i va devorar, en el millor sentit de la paraula.

Notícies relacionades

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

El destí va voler que Cervantes i Shakespeare, els dos cims de l’Himàlaia literari, morissin el 23 d’abril del mateix any, el 1616. Els éssers humans, amb els seus invents, van fer que morissin en realitat en dies diferents, ja que Espanya es regia llavors pel calendari gregorià i Anglaterra pel julià.

El 23 d’abril d’un i l’altre calendari tenien 10 dies de diferència. Bella metàfora de com la literatura acaba anomenant la veritat a través de les seves mentides.