BCN, un cor bategant

I amb tot, Barcelona es va convertir a un dels cors bategants de l’obra creativa del peruà. I sí, és cert: quan va arribar aquí el 1970 amb 34 anys ja era l’autor de tres novel·les grandioses: La ciudad y los perros (1963), La Casa Verde (1965) i Conversación en La Catedral (1969). Però és aquí on la seva altura com a novel·lista i assagista pren una projecció internacional que ja no va tenir marxa enrere. És a la ciutat on entrarà en contacte amb un món cultural que significava moltes coses però que prendria sota el sintagma de la gauche divine carta de navegació. Són els anys en què no només s’està expandint la vida sota les últimes raneres del franquisme: fins i tot la geografia editorial pren altres directrius amb la fundació d’Anagrama, Tusquets o La Gaya Ciencia.

En el cas de Vargas Llosa hi ha dues figures inexcusables lligades a la seva ciutat comtal: Carlos Barral, el seu editor (del qual deia el 1970: "Referent a la seva difusió, els meus llibres probablement li deuen tant o més que a mi a Carlos Barral. Si no fos per ell, potser jo seria encara un escriptor inèdit o publicaria en edicions de mil exemplars, que tardarien deu anys a esgotar-se") i Carmen Balcells, "Superagent Literari 009", com la va anomenar Manuel Vázquez Montalbán, i que va defensar a capa i espasa, literalment, la vida i l’obra del peruà. També el 1970 acabaria confessant a Robert Saladrigas a la revista Destino que és Barcelona "l’únic lloc on es pot treballar a gust. No, no hi ha por que em molestin [...] És la primera vegada que aconsegueixo escriure sense aclaparaments, sense pensar en una altra cosa". I clar. És a Barcelona on obté la distància i la perspectiva necessàries per poder dedicar-se en cos i ànima a una passió excloent que, molts anys després, veuria recompensada amb la glòria del Nobel.

I és aquí també on coincideix amb aquell altre monstre, un tal García Márquez, que viu a pocs passos, Caponata número 6, de la casa on es troba Vargas Llosa al carrer d’Osio número 50, a Sarrià, on s’instal·la amb la seva família. I és aquí on Vargas Llosa es tanca amb la seva innegociable actitud espartana per corregir un treball que va titular García Márquez. Historia de un deicidio: el que havia sigut la seva tesi doctoral va ser el millor estudi mai escrit sobre l’obra d’un colombià que havia incendiat anys abans el panorama de la literatura amb Cien años de soledad.

I és a Barcelona on fa classes a la Universitat Autònoma de Bellaterra, corregeix els seus propis textos, llegeix assajos com La inspiración y el estilo de Juan Benet, prologa El verdadero Barba Azul i La tragedia de Gilles de Rais de Georges Bataille, torna una vegada més al seu estimat Joanot Martorell del qual ja es va ocupar a Carta de Batalla por Tirant lo Blanc i se submergeix en les cartes de Flaubert que donarà com a resultat un estudi excepcional: La orgía perpetua.

Notícies relacionades

La música puja i, per tant, els preus també ho faran

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

El mite

En aquests anys el mite de l’escriptor es va fer fort i va néixer la catalana filla (Jimena Wanda Morgana). El juliol de 1974 i a casa de Balcells, Barcelona acomiadava, després de quatre anys d’intensa relació, un escriptor que s’havia absentat durant 16 anys del Perú. García Márquez, Jorge Edwards, José Donoso, Ricardo Muñoz Suay i ell posaven en una històrica fotografia que donava compte d’un dels episodis literaris i editorials més extraordinaris de la literatura del segle XX. El van anomenar el Boom i Vargas Llosa va ser un dels seus més il·lustres representants.