La infància i la por

En el seu segon llargmetratge després de l’estimable Most beautiful island (2017), thriller amb fugues al terror, la directora Ana Asensio canvia per complet de registre amb aquesta història d’aprenentatge tallada per la nostàlgia. La vida de la seva protagonista, l’Elena (Alessandra González), una nena de vuit anys, fa un tomb quan mor la seva àvia, a qui estava molt unida. Amb aquesta tragèdia com a punt de partida, la directora aborda el descobriment en la infància de la pèrdua i de la mort.

A La niña de la cabra hi ha una voluntat estimable de parlar amb claredat d’un tema complex. I hi ha una idea potent en la manera d’abordar-lo: Asensio planteja com la religió, l’art i la cultura popular, cada un a la seva manera, configuren l’imaginari escapista (i també l’imaginari de la por) de la petita. Aquesta idea és bonica i està ben resolta, en un joc atractiu amb l’oníric i l’artesania cinematogràfica. El film, no obstant, no resulta tan inspirat quan aborda les implicacions d’aquesta pèrdua sobre la vida familiar i les amistats de la nena. Tot i que la naturalitat i l’encant de l’Elena i la seva amiga Serezade (Juncal Fernández) ho dissimulen, es troba a faltar una descripció més elaborada, més matisada, dels llaços entre els personatges i com es veuen alterats per aquesta pèrdua.

Notícies relacionades

L’arquitectura, escultura descomposta

Israel celebra mantenir-se a Eurovisió i condemna el "boicot"

‘La niña de la cabra’

Ana Asensio (Estrena: 11/4/2025)