Franz Ferdinand es burla dels seus enterradors

Un àlbum recent, The human fear, una mica més vivaç que els tres anteriors, és suficient perquè Franz Ferdinand mantingui la tensió entre els seus seguidors. Que no decauen: ple a Razzmatazz, ahir, en un concert en què els escocesos ens van recordar que en directe continuen sent un artefacte afilat, amb dansa, foscor i un bon grapat de tornades per a l’avui en dia gairebé indispensable secció d’himnes.

Un Franz Ferdinand que conserva la seva urgència, tot i que de la formació original ja només queden el seu cantant, Alex Kapranos, i el baixista Bob Hardy. Dues dècades després de l’estrany revival punk-funk que els va veure néixer, alguna cosa d’allò queda en el seu material actual, i allà va estar aquella trotadora obertura amb Night or day. Però The human fear va reservar altres tonalitats i es va balancejar entre els ecos pop amb brisa beatle de Bar lonely i aquest ansiós i postpunk The doctor amb aquest relat en què entreveiem Kapranos delirant a la seva llitera hospitalària.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Hi va haver més novetats substancioses: la dinàmica somnàmbula d’Everydaydreamer, el toc cabareter-burlesc de Build it up, l’excèntrica complexió folk, amb Kapranos puntejant el bouzouki (aquests ancestres grecs), perceptible a Black eyelashes. Ampli repàs del nou àlbum i oportunes falques del repertori pretèrit, més d’abans-d’ahir que d’ahir: la serra guitarrera de The dark of the matinée, el pols dance de No you girls, la tèrbola i sufocant Hooked (amb Master Peace, teloner de la nit, com a convidat). Per escoltar sengles sondes explosives, Do you want to i Take me out, no es va haver d’esperar al bis, sinó que van sonar a mig camí, donant a entendre que no volen donar-los una importància excessiva.

Perquè és cert que Franz Ferdinand no és un grup reductible a dos hits, que hi ha tota una obra amb els seus plecs i girs. Outsiders va sonar dominadora amb els seus vestigis de Bowie (versió berlinesa), i una carta recent més, Audacious es va elevar al final amb la seva tornada neoclàssica (també, sí, amb ressonàncies de Bowie, aquí del període 1972-1973). Moment de clímax, a punt perquè la banda ens amenacés amb la tonada guerrera de This town i allò d’"aquest incendi està fora de control,/ cremarem aquesta ciutat, cremarem aquesta ciutat". No van arribar a tant, però l’actuació va donar a entendre que no s’ha d’enterrar Franz Ferdinand, tot i que de vegades hàgim estat temptats de fer-ho.