Fúria, elegància i saviesa

L’1 de febrer es van complir 30 anys de la desaparició de Richey Edwards, un cas no resolt que va acabar concloent-se el 2008, quan el guitarrista rítmic de Manic Street Preachers va ser declarat oficialment mort (això no va fer que la gent deixés de veure’l, suposadament, per mig món, de Goa a Fuerteventura). El grup era una pinya, quatre amics d’infància, i el tràngol podria haver sigut el final, però no va ser així: el trio restant va tancar files i va iniciar un enfortidor cicle artístic amb més sensibilitat melòdica i més drama, menys exaltament punk, a partir dels innegables àlbums Everything must go (1996) i This is my truth tell em yours (1998).

¿I després? Tot i que Manic Street Preachers van arribar a tocar el cel enfilant-se a l’Olimp del Brit-pop i rivalitzant amb Oasis, aquest segle han mantingut un laboriós perfil d’alts i baixos. Amb Critical thinking, el seu 15è àlbum, les ofrenes més nítides són els quatre senzills que se n’han anat publicat des de l’agost, reunits de la primera meitat del tracklist, però la cara B, per dir, reserva substanciosos mitjos temps.

Tensions emocionals

El recorregut l’encapçala un tema no del tot representatiu, Critical thinking, bastant postpunk, amb verb irat i un assenyalament de les forces i interessos que ens fan sentir insegurs: "Creu en tu mateix / Síndrome de l’impositor, ¡a la merda amb això!". El començament és impactant, si bé resulta més reconeixible la banda que, tot seguit, presenta devastadores dinàmiques melòdiques, amb empenta i guant blanc, a Decline & fall, d’esvelta línia de sintetitzador, i en l’eufòria flotant de Brushstrokes of reunion. Peces inductores de tensions emocionals que la veu de James Dean Bradfield vehicula amb sòbria esplendor, mentre Nicky Wire s’apodera del micro en els tons melancòlics (que no afectats) de Hiding in plain sight.

El contrast entre la bellesa sonora i la cruesa lírica és un traç distintiu: ho exemplifica People ruin paintings, una bonica manera de cantar al desengany que dispensa la naturalesa humana. Passat aquest pòquer de cartes guanyadores, Critical thinking es decanta cap a unes formes més recollides, i també cal esmentar Dear Stephen, en la qual el grup sospira perquè torni el Morrissey que un dia vam conèixer. Al final, One man militia fa tornar els Manic Street Preachers més enfadats: "No sé de què estic a favor, però sí que sé de què estic en contra", comença la lletra.

‘Critical thinking’

Manic Street Preachers

Notícies relacionades

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

Una estratègia exhaurida

Sony Music

Pop rock HHHH