Alcalá Norte endrapa a mossegades la ‘vida cañón’

L a suma d’unes cançons devastadores, amb fusta de hit, i d’una actitud molt 2025, de celebració de la humil vida cañón, disfrutona però no per això absurda, ha fet d’Alcalá Norte un dels grups del moment.El seu èxit no es limita a aquest àlbum de debut (el segon millor disc espanyol de l’any passat a EL PERIÓDICO), sinó que guanya, si és possible, fogositat en directe, en concerts com el d’ahir en un Razzmatazz amb el paper esgotat des de mesos enrere (una sessió prevista per al 20 de novembre que va haver d’ajornar-se a causa d’una apendicitis esgarriacries que va enviar a quiròfan el cantant de la banda, Álvaro Rivas).

El seu ascendent postpunk no equival a un cançoner de dents serrades, sinó que a Alcalá Norte hi ha bon humor i certa broma literària, més enllà del fons polític acusatori. Com a exemple el trempat bateria, Jaime Barbosa, que, com és costum, va obrir el concert alçant una bota de vi i repartint puros a l’afició. "¡Som Alcalá Norte i som a la puta Razzmatazz!", va celebrar, disposat a l’aquelarre. D’allà a l’obertura amb Los chavales, la seva galopant línia de baix i la cita a La marsellesa (i a Serge Gainsbourg). Públic barrejat, amb bastanta quitxalla, però també presencia sènior a la qual no li importa que Alcalá Norte evidenciï deutes de les bandes de 1979-1985, sinó que és precisament això el que li encanta.

Al cap i a la fi, aquests madrilenys de Ciudad Lineal tenen una personalitat marcada i les seves cançons reserven un espectre de registres més ampli del que podria semblar. Es va poder apreciar en l’electrònica dura d’El guerrero marroquí (Bakala Norte Mix), el tros de pel·lícula historicotribal de Westminster o la tornada pop, falsament càndida, de La calle Elfo.

Un toc de fanfarroneria

Álvaro Rivas, tors despullat, poques paraules (per entertainer ja tenim Barbosa) no és el fi rossinyol sortit del conservatori i té una mica de Mark E. Smith passat pel Manzanares (una fanfarroneria castissa: el to vocal de 420N és fill de Burning i Leño).

Alcalá Norte va arrasar perquè té un repertori ple de cançons per cridar i bramar en colla, celebrant la vida sense que això hagi de significar que ets un beneit. A les més celebrades (no va faltar l’àcid retrat de la classe subalterna de La sangre del pobre) es van sumar altres dels seus primers temps (les Maquetas tempranas) i versions de Los Planetas (10.000) i de l’ignot grup dels vuitanta francès Icare (Fil de Lucifer) en un concert que va durar una hora i cinc minuts. feia falta més.

I, com a comiat i tancament de la nit, la cançó bandera, portadora de tota una filosofia. "Peineta pa mi chica y un mantón / Butaca en teatro...". I concert a Razzmatazz. La vida cañón.

Notícies relacionades

El pop britànic es llança en suport de Palestina des dels escenaris

‘Homo Argentum’, la pel·lícula que Milei aplaudeix

Alcalá Norte

Razzmatazz 1 Barcelona, 14/2/2025