Els copets a Rubiales

Segons l’advocada de Luis Rubiales, els copets que Jenni Hermoso li va donar al costat després de ser besada buscaven "contacte físic". És a dir, Olga Tubau va suggerir que tal gest era indicatiu d’acostament i entrava en contradicció amb el "fàstic" que va afirmar sentir la jugadora davant el petó del seu cap. Sé que és la defensa de Rubiales i només compleix la seva feina, però prefereixo pensar que tal errònia insinuació és fruit de la ignorància i no de la malícia...

Per molt amigables i innocents que socialment es presentin els copets al saludar-se, són sempre mostres de poder. En política és habitual veure mandataris homes colpejar-se durant una estona simultàniament l’esquena o l’avantbraç perquè cap vol perdre el domini davant l’altre. Per tant, el gest busca imposar-se. També serveix per indicar que l’acció s’ha d’acabar. Dues persones s’abracen i una d’elles comença a donar cops a l’altra a l’esquena. No es peguen, és clar que no. És la forma que tenim per comunicar-li a l’altre que la salutació s’ha d’acabar, que ja en tenim prou.

Quan Rubiales agafa el cap de Jenni Hermoso amb les dues mans per fer-li el petó (gest que hem romantitzat a través de les comèdies romàntiques, però que implica la imposició d’un petó), aquesta li dona uns copets al costat (¡para!). I és més, en el precís moment en què els seus llavis fan contacte, els braços d’Hermoso es desenganxen del cos de Rubiales (rebuig). És a dir, en aquest sentit, el cos de la jugadora parla i molt clar en tot moment. Una vegada s’acaba el petó, la jugadora torna a donar-li un copet (deixa’m anar). Aquesta incomoditat també es veu reflectida en la posició que adopten els peus de la jove. Si volem advertir la sintonia, atracció o fins a quin punt hi ha consentiment en una relació; és essencial avaluar què fan les cames. I en aquell instant, els peus d’Hermoso estan mirant lleugerament cap a la seva dreta (la sortida).

Afortunadament ja a moltes facultats de Dret s’imparteixen certes nocions de llenguatge del cos. Però en judicis com aquest, on s’avalua el comportament no verbal d’un home i una dona, es fa patent que no és suficient. La comunicació no verbal d’un home i una dona és diferent. Per començar perquè físicament som diferents i el moviment corporal difereix. No obstant, les diferències més grans i malentesos es presenten amb referència a les distàncies (proxèmica). Qualsevol animal que vegi amenaçada la seva zona íntima ho rebrà com un atac i respondrà en conseqüència. Però així com, en general, la resposta d’un home és un atac físic o verbal per reclamar el seu espai, les dones (per educació, cultura, experiència vital, menys força física...) solem paralitzar-nos o tractar que aquesta situació no es torni més en contra nostra. I aquí, juntament amb gestos indicatius d’alliberament (intentar recuperar el nostre cos si ha sigut immobilitzat o pres per l’altre) o reclamació (¡com els copets!), pot aparèixer fins i tot un somriure social (als llavis, no als ulls). Òbviament, per context, no és un somriure de complicitat ni de goig: és un somriure de m’estàs violentant i, sisplau, auxili.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

A més, per traumes propis i heretats de les nostres mares, àvies i d’altres ancestres, no és necessari que un home envaeixi la nostra zona íntima (només permesa a la parella, fills, mascotes, pares) per haver de sentir-nos amenaçades. Si algú que no sigui un familiar o amic pròxim penetra en el nostre espai privat, el nostre cervell (i cos) també el considerarà una amenaça.

No obstant, la lectura gestual continua impartint-se i interpretant-se des d’una perspectiva patriarcal. I així no hi ha justícia, senyors (i altres Olga Tubau de la vida...).