Amaia, la brillantor de la infància

No tots els dies comparteix una el títol d’Amaia d’Espanya amb una titana de la nostra història musical com Amaia de La Oreja de Van Gogh. Però Amaia Romero se l’ha guanyat a pols durant els vuit anys que han passat ja des que es va coronar guanyadora d’aquell gran comeback d’Operación Triunfo el 2017 (i mira que sembla que va ser ahir).

La pamplonesa estrena el seu tercer disc, Si abro los ojos no es real, en el que ens guia per un món musical oníric, ple de textures de sintetitzadors, arpes, violins i cors, més experimental del que ens té acostumats, tan impregnat del seu carisma com sempre. Una aresta de veu dolça i pueril, però amb una capacitat vocal aclaparadora, que brilla en registres propis i estranys: els d’aquella meravellosa Tengo un pensamiento que ens va enamorar a tots després d’aquell directe a La Revuelta, però també els de la flamenca Nanai, la burlesque C’est la Vie o la batxata d’Auxiliar.

Elenc d’altura el que acompanya Amaia a la producció i composició en aquest disc, amb alguns dels noms més interessants del panorama musical actual, com ara Daniel 2000, Judeline, Ralphie Choo o irenegarry. Si alguna cosa ha sabut fer sempre molt bé la pamplonesa és escollir amb cap els seus passos i els que l’acompanyen en ells.

Hi ha dues cançons centrals al disc, que funcionen com un mirall i marquen el cor temàtic de Si abro los ojos no es real. En l’alegre M.A.P.S (Millors Amigues per Sempre), amb aquests de Kero Kero Bonito, Amaia canta a la seva mare, a la qual demana que entengui que és ja gran, que aquellos años no volverán nunca más / date cuenta mamá / que no vas a cambiarme. I llavors el contrast. Una cançó molt diferent de nivell musical de qualsevol tema anterior d’Amaia, la batxata ja esmentada d’Auxiliar, en la qual Amaia es posa al paper de la seva mare, en com de difícil és deixar que els fills deixin el niu, amb una tendresa i una comprensió delicadíssimes en aquest Cuando el mundo pese / y el dolor moleste / aquí espero para cuidarte mi amor.

La infància (o el deixar-la enrere) és un gran tema a Si abro los ojos no es real, ja des de Visión, que funciona com una cançó de bressol construïda en algunes cordes pròpies del terror; Tocotó, que és un homenatge a Marisol, gran referent de la cantant, i es construeix sobre una cançó infantil, o Ya está, tema final del disc, en el qual Amaia enveja la falta de consciència sobre la mortalitat humana que tenen els nens.

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

La mort

Perquè fer-se gran és, potser, adonar-se que la mort sempre serà aquí. I no témer-la, sinó acceptar-la amb carinyo, amb naturalitat i sempre tendresa. Com en aquesta Despedida, cantada a l’acabada de finar àvia d’Amaia, un dels millors temes del disc.