‘Un déu salvatge’ arriba al Goya amb Arquillué al capdavant

Dirigir una obra quan, a més, la interpretes no és gens fàcil. Pere Arquillué ja ho sabia quan es va enfrontar a aquest repte per primera vegada fa anys. Ara, amb més experiència, s’ha tornat a submergir en aquest doble treball per portar a escena Un déu salvatge, de Yasmina Reza, que comença funcions avui al Teatre Goya.

Estrenada el 2007, la peça és un clàssic contemporani. Els temes que aborda ressonen cada vegada més en una societat en què creix l’individualisme i és poc freqüent posar-se al lloc de l’altre. "És una obra violenta però plena de llum. Hi ressona el que passa al carrer i a la política. Té més sentit avui que quan es va estrenar per primera vegada", afirma Pere Arquillué, que dirigeix aquesta versió coproduïda per Mola, Focus i Bitò. "L’obra és més viva que mai. Ha guanyat punts amb els anys en una societat en què la col·lectivitat es dilueix mentre creixen els individualismes i els egos".

Com Art, un altre famós títol de Reza que Arquillué va interpretar al mateix Teatre Goya, Un déu salvatge transcorre en un espai únic i en temps real. La seva versió converteix aquesta comèdia de bulevard en una proposta diferent "que obre el debat al públic". Compta amb una nova traducció del polifacètic Pablo Macho, que trasllada l’obra a Barcelona, i amb una escenografia minimalista de Max Glaenzel: un decorat en blanc i quatre cadires. L’actor i director vol que el públic disfruti dels diàlegs tan àcids que mantenen dues parelles (Arquillué i Laura Aubert, i Ivan Benet i Laura Conejero) que es reuneixen per parlar d’un fet desagradable protagonitzat pels seus fills. Però la pacífica reunió que planejaven els dos matrimonis acaba retratant la naturalesa humana amb tota la seva violència i hipocresia.

Esgrima verbal

"Aquesta obra és com un quartet de cambra i requereix una afinació molt especial", assenyala Arquillué, que n’ha fet una versió que va més enllà de la comèdia de situació per ressaltar "la llengua i la paraula". El seu objectiu és remarcar "l’esgrima verbal" i fer partícip el públic del gran joc que proposa. "He intentat fer els personatges el més reals, directes i accessibles, sempre amb un sentit de l’humor molt fi".

Notícies relacionades

Sara Puig, presidenta de la Fundació Joan Miró: una visió molt local i molt global per a una institució cinquantenària

Premis Emmy 2025: les sèries que parteixen com a favorites 

Conejero destaca un dels temes: "La dificultat de dialogar respectant l’opinió d’altres persones". Benet, que encarna el seu marit, afegeix com li ressona a ell, per motius personals, una obra que parla del nostre instint animal, dels fills i de l’educació. "El meu fill va a l’escola bressol i just aquest matí em parlaven de com hi tracten la fase en què els nens mosseguen", diu. "La violència és inherent a l’ésser humà i l’educació modula aquest instint".

La sobreprotecció dels pares és un altre dels punts que tracta. "Tot i que sembla senzilla, en realitat parla de moltes coses: de la dificultat per comunicar-nos, de l’educació i de la violència que passa de pares a fills, una violència inevitable en el món que habitem", recorda Arquillué. L’obra s’ha estrenat arreu del món i no deixa indiferent a ningú. Més enllà dels escenaris, va saltar al cine el 2011 amb una pel·lícula de Roman Polanski situada a Nova York i protagonitzada per Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.