Milo J: aquí hi ha artista

El de Milo J és un d’aquests casos d’èxit supersònic que s’escapa del radar dels més grans de... ¿21? Apassionada quitxalla, la que es va citar ahir al Palau Sant Jordi (dos terços d’entrada), atreta per aquest cantant de Buenos Aires de 18 anys, serrell tallat a ganivet, d’aire xulesc però sentimental, que al seu país ja omple estadis i col·lecciona distincions com les atorgades pels premis Gardel.

De lluny, és fàcil tractar-lo de producte de posar i treure, però a Camilo Joaquín Villarruel se li va observar un tarannà d’artista amb la seva veu de tons greus (fins i tot sense estar al 100%: "Estic malament del coll") i aquesta àmplia paleta de sons i influxos, més enllà dels contorns del trap. Esquivant els formats coreogràfics, va actuar acompanyat per tota una banda, amb guitarra, baix, teclats, bateria i percussió. Com a bon argentí, venera els codis rockers (i sa majestat Spinetta), la qual cosa es va apreciar en temes com l’explícit Vida de rock que va gravar amb Duki. I va demostrar que absorbeix a plaer el folklore: les guitarres tradicionals de Tus vueltas, el duet (pregravat) amb Yami Safdie, a El bolero i la picada d’ullet al regional mexicà de Una bala (que a l’estudi va compartir amb Peso Pluma).

Notícies relacionades

El final d’una era en el cine: així van ser les dues setmanes més convulses al Hollywood del segle XXI

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

Sacsejades urbanes

Barreja amb relleus a la qual Milo J va imprimir caràcter amb un repertori molt ampli, una trentena llarga de cançons, incloent sacsejades urbanes, de serpentejant narrativa autobiogràfica, com la llarga Paraíso, aquesta Valores del west compartida amb Foco o 3 pecados después, peça que transmet orgull pels seus èxits en clau familiar ("brindo por vos, por mí, mamá, papá y dos, tres chacales"). D’èxits no va coix, i allà hi va haver La tola y el velero (la seva cita amb Morad), així com Rara vez, Milagrosa i Bzrp music sessions, vol. 57. I entre les seves invectives romàntiques, Milo J va deixar un rastre de raresa i misteri en les cançons més introspectives, on va al·ludir als seus "dies lletjos" (Morning) i va dir sentir-se reconfortat en la soledat amb versos preparats per al divan: "El insomnio pregunta / ¿Cuándo puedo seguir?" (Rincón). Moltes ombres, i polsos interns, s’insinuen al jove cap de Milo J.