Reivindicació del fortepiano

Si obviem els jocs entre la música de l’època, la Venècia de 1800, i les sonoritats actuals, que no assoleix la categoria de desconstrucció anacrònica com a María Antonieta de Sofia Coppola ¡Gloria! és una pel·lícula ferma sobre una altra rebel·lia, la d’un grup de noies de l’orfenat de San Ignacio que es van enfrontar als dogmes inalterables, perpetrats per homes, sobre la composició musical.

Dirigida per la també actriu i compositora italiana Margherita Vicario, fa gala d’habilitat per relatar aquesta història personal entreteixida entre els mecanismes de poder –masculí, religiós, aristocràtic– en el context social tractat. El personatge principal és Teresa, la serventa muda, que, després de descobrir un fortepiano a les entranyes de l’hospici, comença a tocar, compondre, rebel·lar-se contra el seu destí –hi ha més elements dramàtics al llarg del film en relació amb aquest personatge–, unir a quatre noies i demostrar al món el possible paper de la dona en la música. És una pel·lícula històrica i reivindicativa, però resulta més interessant quan perfila els rebutjos inicials i els afectes duradors entre les joves protagonistes, o quan descriu la musicalitat dels sons quotidians i el plaer de la composició musical.