El tsunami Mahler inunda el Liceu

L’ Univers Mahler de la Simfònica del Liceu continua revisant la integral de les simfonies del compositor bohemi sota la direcció del titular, Josep Pons. En aquesta quarta entrega, la protagonista va ser la Simfonia núm. 6 en la menor, també anomenada Tràgica, que obliga els intèrprets a una tensió constant tècnica i expressiva. L’orquestra, que passa per un gran moment artístic gràcies a la cura que ha posat el coliseu cobrint les places que estaven vacants i a la densitat d’una agenda que obliga a l’estudi constant, va oferir una lectura en què es va equilibrar la grandiloqüència d’una obra descomunal (només el Finale amb els 822 compassos dura ¡mitja hora!) amb aquells passatges que mostren un Mahler més íntim. Acabada la seva orquestració el 1905 i revisada des que es va completar l’escriptura (per donar-la per acabada dos anys després), consolida l’absència de la veu com a part del llenguatge simfònic de l’autor, un aspecte que queda patent en la Cinquena (1902).

Pensada per a una plantilla inabastable (quatre flautes, quatre oboès, quatre fagots, vuit trompes, celesta, dues arpes i percussió gegant), programar la Sisena no és gens usual. L’apel·latiu de Tràgica –que l’autor no va utilitzar–, més enllà del caràcter de la seva secció conclusiva, avui es pot llegir com a premonitori per les vicissituds vitals de Mahler després d’estrenar-se –mort de la seva primera filla i de la seva sogra, diagnòstic d’una malaltia cardíaca i renúncia obligada a la direcció de l’Òpera de Viena–, però el cas és que durant la composició el músic disfrutava d’un feliç moment personal. Al tractar-se d’un autor especialment autoreferent, aquestes observacions són pertinents, ja que en les seves obres sempre hi ha un reflex del seu estat d’ànim. I potser per això la Simfonia, en mans de Pons, va sonar tan triomfal, gairebé èpica, amb un caràcter extravertit i fins i tot relaxat, tal com es va apreciar en el segon moviment, uu Scherzo impetuós i en to menor, gairebé simpàtic (aquí interpretat en tercer lloc, com Mahler ho va plantejar abans de decidir que l’Andante havia de precedir el Finale, tot i que no es va acabar de decidir mai).

Després de l’immens Al·legro energico ma non troppo del principi, l’obra va poder percebre’s com l’ombra d’una desesperació vital que mira sobretot el pes del dolor en la vida de l’ésser humà, concepte viu en la corda greu, en una fusta impecable i en uns metalls d’or. Una gran vetllada capitanejada per un Josep Pons en el seu ambient.

‘Simfonia núm. 6 en la menor’

Notícies relacionades

Juliette Binoche: "Els artistes no hi som per opinar, sinó per canviar el món"

Elvira Dyangani Ose deixarà la direcció del Macba a l’abril

Dissabte, 4 de gener

Gran Teatre del Liceu / Josep Pons