Carles III contra Felip VI

Si comparéssim visualment els discursos nadalencs de Carles III i de Felip VI, el palau de Buckingham guanya per golejada. Així com la monarquia anglesa va adaptar la tradicional felicitació nadalenca al format radiofònic i després al televisiu, també ha comprès que el llenguatge visual dominant actual és el dictaminat per les xarxes socials (ràpid i dinàmic). La Zarzuela i RTVE, però, un any més, van a la seva... I no és tan complicat. Només fan falta ganes de millora i cuidar alguns detalls referents a la comunicació no verbal.

Desconnexió.

Al cap de cinc minuts d’un monòleg, l’espectador desconnecta. És llavors quan l’entonació, la interpretació o els recursos visuals (com intercalar imatges) aporten ritme, agilitat i atractiu al missatge. Durant el llarg (i interminable) discurs de Felip VI la nit de Nadal només el vèiem a ell assegut (a excepció d’una foto de família estàtica al final), amb un llenguatge audiovisual d’una altra època (encara li demanen que giri el coll per canviar de pla) i l’himne a l’iniciar i a l’acabar el discurs. En canvi, el missatge de Carles III es va iniciar al palau de Buckingham amb la banda reial interpretant el God save the King, es va passar després a una capella on hi havia Carles III i, al cap de 10 segons, es van incorporar diversos vídeos amb diferents accions de la família reial per acabar amb un cor cantant una nadala. ¡Una mica de ritme, senyors!

Na-da-lenc.

"Discurs de Nadal". És a dir, el missatge del Rei no és un repàs de l’actualitat de l’últim any. Per tant, que Felip VI dediqués només 10 segons dels 15 minuts i 9 segons de monòleg a desitjar un bon Nadal en les quatre llengües oficials de l’Estat, crida l’atenció. En canvi, Carles III es desplaça a una capella (aconfessional) d’un antic hospital (homenatge als sanitaris en un any delicat per a la salut de la família) i parla dels valors de pau i amor que va portar Jesús i que són compartits per totes les filosofies i religions del món, i també per agnòstics i ateus. Perquè integrar no significa excloure’s a un mateix...

¡El nen rei, la mula i la bandera espanyola!

La presència de les banderes, espanyola i europea, al costat de l’exemplar de la Constitució tampoc és un guarniment gaire nadalenc i no apareix en cap altre missatge de cap monarquia europea. El Rei ja representa l’Estat i la Carta Magna i, per tant, no fa falta repetir simbolismes (si no és que existeix un cert complex nacional).

(Des)Proporció.

Com cada any, la foto emmarcada i que aquesta vegada estava dedicada als afectats i voluntaris de la dana només s’intuïa. Quedava massa allunyada (borrosa), quan mereixia més protagonisme (podien haver armat un carrusel d’imatges i sobreposar-les a la locució del Monarca quan es referia a la tragèdia de València, igual com en altres qüestions que es van abordar). El pessebre, per la seva banda, quedava ridícul davant la grandària de la localització (el Saló de Columnes del Palau Reial) i l’arbre tan gros. No sabem si els guarniments són sostenibles i replantables com els de Carles III (bé, sí que ho sabem: no ho són).

Incongruències.

No resulta convincent que Felip VI afirmés que som una "societat oberta" mentre tanca la mà esquerra (hermetisme, desconfiança); que tenim una "economia prometedora" però amb les celles arrufades i les comissures dels llavis cap avall (pessimisme), o que s’encongís d’espatlles (indiferència, realitat llunyana des de palau) al referir-se al problema de la vivenda. Carles III, malgrat que va tenir un record per a les diverses guerres, en va sortir airós.

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

Punys.

És un gest recurrent del Rei espanyol cada vegada que pretén transmetre "força, fermesa i contundència". El problema és que si ho fas estant assegut i amb les celles arrugades, et converteixes en carn de mem. Cada Nadal igual... Les mans de Carles III van quedar fora de pla per la inflamació que pateix el país, però els membres de la casa reial britànica han rebut formació en arts escèniques i interpretatives i són capaços de comunicar només amb la cara. Al cap i a la fi, aquesta és la seva tasca principal: ser actors públics.