Gram Parsons, per a qui encara cregui que no li agrada el country

¿Un periodista o analista musical català pot escriure un llibre sobre un artista nord-americà que pugui competir amb la bibliografia disponible en anglès, firmada per autors pròxims al personatge, que potser van veure créixer? Tendeixo a pensar que no, però Caballos salvajes. Gram Parsons (1968-1973) em porta la contrària.

Aquest volum de Jordi Pujol Nadal, publicat per 66 rpm Edicions, plasma una autèntica feinada, durant cinc anys, a partir de més de cinquanta testimonis relacionats amb el mitificat cantautor country-rock, que va morir el 1973 als 26 anys (de sobredosi de morfina i alcohol).

Pujol Nadal (Barcelona, 1975) és un fanàtic del rock americà amb debilitat per l’imaginari de Laurel Canyon, la comunitat bohèmia que va florir als turons de Hollywood en els 60. Creu que en el periodisme musical (i potser no només allà) hi ha massa opinants i pocs investigadors, i predica amb l’exemple en aquesta biografia oral, en què es limita a situar el context i deixa que les veus més autoritzades prenguin la paraula: exmembres de les bandes de Parsons (International Submarine Band, The Byrds, The Flying Burrito Brothers); figures com Emmylou Harris, Jackson Browne i Bernie Leadon (Eagles); periodistes que el van tractar; l’escriptor de música Victor Bockris, antics road managers, col·legues d’escapades.

Notícies relacionades

Gracie Abrams corona l’arrencada del Cruïlla

De tornada al territori de ‘Girls’

Pujol Nadal va trucar a aquestes portes fins i tot sabent que alguns entrevistables podrien donar la callada per resposta o engegar-lo a fregir espàrrecs (la seva màxima era "el no ja el tinc"), però aquí està el fruit, on els reuneix a tots com si estiguessin asseguts al voltant de la taula d’un bar. El relat a múltiples bandes és una gran tela en la qual van cobrant relleu els traços definitoris de l’artista: la diabòlica equació d’afany d’èxit i talent desaprofitat, la fatalitat de l’individu que no va perdre cap oportunitat de perdre una oportunitat. Apunts valuosos sobre la seva relació amb els Rolling Stones i el triangle radioactiu amb Mick i Keith a Nellcôte, l’estiu del 1971.

Caballos salvajes és també un toc d’atenció als que encara avui dia relacionin el country amb el folklore banal del line dance i l’Amèrica filo Trump. Com va apuntar l’altre dia, en la presentació a la llibreria Sonora, de Gràcia, Guillem Vidal (que, amb Pujol Nadal, dirigeix el festival Blues & Ritmes, de Badalona), els dos àlbums en solitari de Parsons són importants perquè "han agradat a gent que es pensava que no li agradava el country". I, en aquest racó d’Europa, no en són pocs.