Franquesa i lluminositat

Realitzat pel Col·lectiu Vigília, grup d’alumnes sorgits de la Universitat Pompeu Fabra, L’edat imminent és una agradable sorpresa quant als temes i el context que tracta. Se centra en un jove a punt de complir els 18, Bruno, que viu amb la seva àvia, Natividad, pròxima als 90, en un barri barceloní de classe humil.

El film explora aquesta relació i el dia a dia del jove com a repartidor de pizzes, els seus amics, el curs de batucada. No sabem ben bé per què viuen junts, no es diu res del pare de Bruno i tot just unes paraules sobre la mare. Els conflictes quotidians s’expliquen de manera senzilla, i tots són imminents, la urgència de l’edat, del moment, de passar-s’ho bé, el desig, la precarietat econòmica i la decisió, postergada, que haurà de prendre sobre l’àvia.

Però hi ha un element molt interessant. Sense allunyar-se de la dura realitat mostrada, el film està poblat de personatges sans. No es tracta d’eludir els altres conflictes (delinqüència, addiccions, abusos) que en films d’aquestes característiques assumeixen moltes vegades tot el protagonisme. No és que hi hagi esperança vana en el relat, sinó franquesa i la mateixa lluminositat que irradia el jove Miquel Mas Martínez, tota una troballa.

Notícies relacionades

El segrest de Quini, en clau tragicòmica

Ca la Nuri celebra al Poblenou més de sis dècades a Barcelona

‘L’edat imminent’

Clara Serrano Llorens i Gerard Simó Gimeno (13/12/2024)