Pop amb lletres de vergonya

És el seu àlbum més pròxim a El Canto del Loco, com queda clar en la traca inaugural. Hi ha un ànim de transmetre urgència que esclata en el primer tema, el titular, a cavall d’una tornada desbocada, i el ritme es manté en els dos següents. La música es tempera a mesura que entrem a la secció de rimes expiatòries: "Sé que fui un gran cabrón…" (comença la balada Carpe diem), "dicen que soy un bala perdida" (en la incursió fronterera de Perla perlita). Molt desamor i nostàlgia de l’espurna que es va extraviar. Allà despunta Malasaña, amb la tornada més sentimental (i aconseguida) del paquet.

Poden sorprendre els missatges que revelen una incomprensió del món modern, que projecten un Dani Martín una mica abuelo Cebolleta als 47 anys: "Ja no es va als bars a lligar", lamenta a Me vuelves puto loco; "cuánta tontería hay por aquí / todo el mundo es ‘coach’ y está feliz / esa red social os va a destruir", sermona a Burning man, peça amb andamis d’himne, tocada pels metalls. I què dir de Novedades viernes, en què repeteix una consigna digna de les millors pàgines de la poesia trobadoresca provençal ("iros a tomar por el culo"), que dedica a la "música actual", amb cites a J Balvin i a Bizarrap. Carrega allà contra la política comercial de duets, l’autotune i, en fi, un gènere, que, fins i tot sense citar-lo, és el reggaeton ("ese ritmito me hace vomitar", confessa, i en el tancament del tema sentim les seves nàusees). És interessant que Martín no sigui conscient que ell bé podria ser vist com un producte comercial tan aparatós com els que està criticant.