DE LA LITERATURA AL MONITOR
Netflix troba un filó en l’adaptació de clàssics literaris
Acabada d’estrenar ‘Pedro Páramo’, al desembre arribarà una sèrie sobre ‘Cent anys de solitud’. I ‘El gatopardo’ ho farà el 2025.
Moltes de les adaptacions recents no han sigut precisament d’obres fàcils.
Netflix mai ha desdenyat el suport literari de cert prestigi per a les seves produccions. Des de principis de dècada s’han estrenat el film Blonde (2022), reconstrucció molt peculiar de la vida de Marilyn Monroe a partir de la novel·la escrita per Joyce Carol Oates, i la sèrie Gambito de dama (2020), segons el llibre de Walter Tevis, autor que ha donat peu a films de culte com El buscavidas i El hombre que cayó a la Tierra. Los Bridgerton (2020-actualitat), segons els best-sellers de la nord-americana Julia Quinn, també ha sigut una aposta literària amb molt bona acollida.
Netflix troba un filó en l’adaptació de clàssics literaris /
L’abril passat es va emetre Ripley, sèrie creada i realitzada per Steven Zaillian a partir del personatge ideat per Patricia Highsmith en L’enginyós senyor Ripley, un producte més minoritari i fotografiat en blanc i negre, un dels signes d’identitat de Netflix quan ha decidit confiar en directors de prestigi, cas de Roma, d’Alfonso Cuarón, i Mank, de David Fincher. I al maig va arribar a la plataforma Todo un hombre, minisèrie de David E. Kelley –responsable de sonats èxits catòdics dels 90, Ally McBeal, i actuals, Big little lies– que versiona una de les novel·les del pare del Nou Periodisme, Tom Wolfe.
Netflix troba un filó en l’adaptació de clàssics literaris /
Highsmith, Wolfe, Oates, Tevis... Gens malament. Però ara Netflix sembla que es vol bolcar en els clàssics literaris, en llibres de molt més prestigi i pes històric, novel·les inqüestionables que, en alguns casos, ja havien sigut portades al cine. I no són precisament obres fàcils de traslladar a les pantalles. Etiquetada com una de les plataformes de productes fàcils i de consum ràpid, Netflix busca respectabilitat amb títols fora de qualsevol dubte.
La plataforma va estrenar el 6 de novembre Pedro Páramo, adaptació de la novel·la de realisme màgic escrita per Juan Rulfo. La dirigeix, en format de llargmetratge, el mexicà Rodrigo Prieto, fins a ara conegut –i reconegut– pels seus treballs de director de fotografia en tots els films de Martin Scorsese des d’El lobo de Wall Street; en Los abrazos rotos, d’Almodóvar; en alguns d’Oliver Stone, i en mitja desena de videoclips de Taylor Swift. El guió, curiosament, el firma el director espanyol Mateo Gil, també guionista de la majoria dels treballs d’Alejandro Amenábar.
El colombià Rodrigo García és qui produeix i dirigeix parcialment la més ambiciosa Cien años de soledad. Es tracta d’una sèrie llarga, de 16 episodis, amb estrena a Netflix l’11 de desembre, que adapta la novel·la homònima de Gabriel García Márquez. Curiós que sigui també un relat arrelat amb el realisme màgic, gènere literari llatinoamericà sobre el qual la plataforma està mostrant ara bastant interès.
La icònica història de la utòpica localitat de Macondo té en la participació de García una bona garantia, almenys sobre el paper, ja que el cineasta, nascut el 1959, és el fill gran de García Márquez, fet que mai ha publicitat en excés.
De l’autor s’havien portat al cine dues de les seves novel·les més definitòries, Crónica de una muerte anunciada, dirigida per Francesco Rosi, i El coronel no tiene quien le escriba, cinta d’Arturo Ripstein. Totes dues es van saldar amb resultats discrets tenint en compte les expectatives. No és fàcil enfrontar-se a la prosa de l’escriptor colombià per abocar-la després al temps cinematogràfic o el capitular de la televisió, de manera que aquesta adaptació de la seva novel·la més complexa és tot un desafiament.
‘El gatopardo’, coproduïda
No serà menys complexa El gatopardo, segons la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La sèrie de sis episodis, coproduïda entre companyies d’Itàlia i el Regne Unit i distribuïda per Netflix, té la seva estrena prevista per al 2025, amb data encara per determinar. El seu principal repte no és condensar la vasta obra de Lampedusa sobre la multitud de canvis socials i polítics experimentats a la Sicília del segle XIX (la lluita de classes, la revolució garibaldina, la unificació italiana, la decadència de l’aristocràcia), sinó esquivar les comparacions amb la pel·lícula que va realitzar el 1963 Luchino Visconti, un prodigi d’adaptació tan fidel a Lampedusa com a l’ideari marxista de l’aristòcrata cineasta italià.
"Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï". La frase magna de novel·la i pel·lícula pot ser que tingui cert ressò en aquesta translació per a la televisió en streaming: ¿canviaran moltes coses els seus responsables perquè tot continuï igual en la solidesa d’aquest drama històric al vell Palerm del 1860? La sèrie compta amb repartiment íntegrament italià –recordin que el film viscontinià tenia Burt Lancaster i Alain Delon com a protagonistes, en els papers del príncep de Salina i el seu nebot Tancredi, que en la sèrie assumeixen Kim Rossi Stuart i Saul Nanni–, però no així la realització, més compartida: el britànic Tom Shankland ha dirigit episodis de House of cards, The leftovers i Los miserables, i l’italià Giuseppe Capotondi és responsable de Suburra, la sèrie.
