"No és el moment de tirar-se d’un pont"

"No és el moment de tirar-se d’un pont. No hi ha res perdut. Hi ha molta gent als Estats Units que no estarà disposada a encaixar una espècie de dictadura. La gent no només és electa, també pot ser deselecta". Aquestes són les primeres reflexions sobre la victòria electoral de Trump de Margaret Atwood, l’escriptora que va profetitzar l’actual gir ultraconservador amb El conte de la serventa (escrit en plena era Reagan, el 1985) i que s’ha erigit com a símbol global de la croada contra els drets de les dones de règims conservadors arreu del món. "Ara veurem allò que la gent és capaç de suportar. Dit d’una altra manera: no crec que anem a l’Alemanya de 1935". Per a Atwood, molts dels que van votar Trump ho van fer per "por" de Kamala Harris, "de tenir una presidenta dona i a més negra", va explicar en una roda de premsa multitudinària a través de Zoom.

Atwood acaba de publicar un nou llibre de relats Perdidas en el bosque (Salamandra), en què escriu com el que és: una dona sàvia de 84 anys que fa dècades que obre fascinants finestres literàries al passat, al present i al futur, també algú que acaba de perdre el seu company de vida, el seu marit de sempre, Graeme Gibson, mort el 2019 i a qui la memòria va anar abandonant d’una manera "feliç". D’allà el to elegíac en els relats protagonitzats pel matrimoni format per Tig i Nell, ambientats en diferents èpoques, l’últim, quan ell ha mort i Nell s’enfronta a la viduïtat amb tot el que comporta: "Coqueteig geriàtric", culpabilitat, la impossible tasca de classificar i rebutjar els objectes acumulats durant tota una vida, "fragments d’una ànima escampats per tot arreu". "El Tig segueix aquí", es diu interiorment Nell, per a la qual "el temps ha deixat de ser lineal".

Temes clàssics

Notícies relacionades

El Sant Jordi dels ‘best sellers’ de soca-rel: Propietats, Bosch i Falcones contra tots els altres

Qui té un defecte té un tresor

Casualitat o no, diversos relats de Perdidas en el bosque juguen amb la idea del més enllà i l’incorpori: hi ha des d’un monòleg d’Hipatia en el qual explica amb tota mena de detalls macabres com va ser linxada i esquarterada per una turba assassina fins a una entrevista via mèdium "madame Verity" amb George Orwell en persona en què Atwood el posa al dia sobre el feminisme, la cancel·lació, el final de la privacitat i els intents de reescriure la història (poca novetat per a l’autor de 1984). També hi ha un relat divertidíssim sobre un cargol fatalment atrapat al cos d’una dona i molts dels temes clàssics de la canadenca: l’amistat femenina, les mares terribles i el malson en forma d’un futur distòpic on els matrimonis són concertats per engendrar fills després d’una epidèmia que arrasa la humanitat. Pur Atwood.

L’escriptora, creadora dels icònics hàbits vermells i còfies blanques que, especialment després de la derogació de Roe vs. Wade, s’han convertit en uniforme de protesta feminista i carn de mem incel, no creu que els EUA estiguin a prop d’una "dictadura hitleriana", però sí que parla d’"un imperi en declivi" i de l’ansietat que el nou lideratge generarà, "sobretot per a la gent que viu a prop d’Ucraïna". Una de les claus de l’ocorregut, argumenta, és com l’afiliació ha canviat: "Els demòcrates representaven la classe treballadora i els republicans els rics. La percepció ara és que els demòcrates representen les elits".