La bellesa més fosca i desolada

El tantes vegades anunciat relleu de l’àlbum 4:13 Dream (2008) ja és aquí finalment i ens mostra The Cure en un punt obertament crepuscular, convertint en art musical idees i sentiments que no fa gaire eren impropis de l’imaginari pop i que últimament floten al voltant dels àlbums de molts artistes veterans: la fugacitat de la vida, l’extinció dels vells somnis, la proximitat de l’última casa. Songs of a lost world ens parla, en efecte, d’un món perdut, però també de la distància emocional del mateix Robert Smith respecte del seu jo juvenil.

Per primera vegada firma ell, en solitari, totes les cançons d’un disc de The Cure, i aquesta narrativa tan íntima fa que desprenguin una expressivitat molt sentida. Material amb pòsit, compost entre el 2010 i el 2019, al qual Smith va trigar a donar sentit i unitat. En cert punt es va veure havent creat 26 "peces de música", però "només dues cançons", segons explica en una llarga entrevista al canal de The Cure a YouTube. Temes àlgids que van ser la clau del disc i que ara senyalitzen el seu inici i el seu final.

El primer, Alone, obre el recorregut amb aires d’epíleg: "Aquest és el final de cada cançó que cantem", adverteix Smith, que es dirigeix al seu nen interior i pregunta amb desconsol "on va ser, on va ser." I a l’altre extrem de la tracklist s’alça Endsong, que incideix en l’extinció de somnis i esperances. "Jo ja no pertanyo a aquest lloc", "tot se’n va anar", "em perdré en el temps". Floten ecos de quan el món semblava ser un lloc que estava en millora constant: els anys coneguts com els "trenta gloriosos", en els quals va créixer Smith, quan l’ésser humà va posar els peus a la Lluna.

Cançons d’una durada excèntrica avui dia (6 minuts 48 segons i 10 minuts 23 segons), d’oceàniques introduccions i desenvolupaments catedralicis. Tant l’una com l’altra ja van sonar en les últimes gires, com tres més: And nothing is forever (amb riuades de teclats de Roger O’Donnell), A fragile thing (més pulsió rítmica, lligada curta per Jason Cooper) i I can never say goodbye (més recollida, apuntant a la memòria de Richard Smith, germà mort). Les enterament inèdites porten registres severs a Warsong i a Drone:Nodrone (un dominador Reeves Gabrels en les seves teranyines de distorsions feedback i wah-wah), i a All I ever am incideix en un creatiu ritme dislocat.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Melancolia

En els àlbums del període 1980-1982 i en les escenes més atmosfèriques de Disintegration (1989) hi ha els referents plausibles, amb totes les distàncies. I el conjunt atrapa, tot i que no ofereixi artefactes pop de tonades diàfanes. Mentre Depeche Mode crida a viure el present en el seu Memento mori, The Cure sembla que en té prou traient un bonic partit plàstic de la melancolia. Aquesta vegada sense posar-se prematurament tràgics, sense afectacions juvenils, parlant molt seriosament.