Diamant escènic per tallar el que és previsible

L a reestrena no podia ser més oportuna. Mentre es jutja l’assassinat de Samuel Luiz com a crim homòfob, la Villarroel recupera per al seu cicle Off una peça basada en un altre cèlebre episodi del mateix estiu del 2021, la denúncia falsa d’un jove de Malasaña per una agressió en grup que mai va tenir lloc. Terreny pantanós que d’entrada planteja dubtes: ¿per què posar el focus sobre un cas inventat inscrit en aquesta xifra ridícula –ens adverteixen al pròleg– de només el 0,0083% dels procediments per violència? Un enfocament arriscat per intentar arribar a preguntes més incisives de les habituals al teatre militant associat a les causes justes.

Pols de diamant va catapultar el seu autor, Pau Coya, fins al premi Revelació de la crítica. En la seva manera d’escriure s’aventuren múltiples influències mainstream desconstruït i una audàcia que s’agraeix en temps de correcció política. El text opta per allunyar-se del teatre documental per construir una ficció amb un personatge principal esquitxat d’arestes i contradiccions complexes. També és complicada l’estructura de l’obra, narració discontínua que salta d’un tema a l’altre amb una agilitat enganxosa. En la seva part inicial, trobem els ressons de Smiley de Guillem Clua, comèdia romàntica pop de costumisme queer. A poc a poc, s’hi van desplegant capes de substància que abracen des del thriller policíac al melodrama psicològic, i pel camí hi ha crítiques afilades al discurs simplista dels mitjans, a la toxicitat de les xarxes socials, a la prostitució consentida i, en última instància, cap a la violència estructural que existeix, també, en l’univers gai. El trajecte cap a una hipòtesi de la denúncia falsa és tortuós i ple de trampes.

Paper crucial

L’escenografia mínima recicla elements del muntatge amb què es comparteix cartell. En conseqüència, la il·luminació de Daniel Gener juga un paper crucial per saltar entre espais dispars, de la discoteca a la sala d’interrogatoris. La direcció del prolífic Nelson Valente es multiplica en recursos i aconsegueix cosir els salts cronològics amb pols cinematogràfic d’acció. Albert Salazar, que ens va enlluernar amb la seva energia a A.K.A. implosiona aquí en un protagonista complexíssim que broda amb una temperància poques vegades vista en intèrprets joves. Dafnis Balduz, pel seu costat, posa la seva demostrada solvència al servei d’un còctel de personatges variat i ben resolt. Una química excel·lent tant en el duo d’actors com la resta de peces. Una proposta senzilla en el seu format, fresc i accessible, però al mateix temps intricat i voluptuós en idees.

Notícies relacionades

Victoria Szpunberg, dramaturga: "El millor premi és portar a escena les obres que vull fer"

Les treballadores de la llar busquen un lloc en la cultura

‘Pols de diamant’

La Villarroel