La imatge maleïda

Familiaritzat amb una imatgeria i les atmosferes pròpies del terror –els seus curts i videoclips en són la prova–, Pedro Martín-Calero ha triat el gènere per debutar en el llargmetratge. El llanto és una pel·lícula estranya en el panorama del cine de terror espanyol. Allunyada dels ambients, les estètiques i els costumismes del gènere que es fa aquí, va bastant per lliure. Sí que hi reverberen tendències generals, no locals, del terror contemporani, com l’ús de la metàfora per explorar realitats terribles (en aquest cas la violència contra les dones), l’aposta per una narrativa menys rígida i una preocupació per posar en escena l’horror, fins i tot estilitzar-lo. Però, tot i que hi ha ecos de Kiyoshi Kurosawa (l’esoterisme de la imatge gravada), David Robert Mitchell (una fantasmagoria renovada) i fins i tot James Wan (l’art del bon ensurt), és una pel·lícula bastant insòlita.

És insòlita per la seva ambició: parlar de terrors reals sense trivialitzar-los, però també sense sacrificar la natura lúdica del cine de gènere. I és insòlita estructuralment i visual. De l’estructura és millor no parlar-ne gaire, però és fonamental assenyalar l’enginy amb què Martín-Calero i Isabel Peña, coguionista, utilitzen l’escena de terror per alterar la vida dels personatges. Quant a la forma, és una pel·lícula amb la capacitat de ser superestilizada (està posada en escena amb cura, ben planificada i és misteriosa pel que fa a la utilització de la llum i del color) sense deixar de ser pertorbadora. Però potser les coses més interessants són la forma com el director incorpora els espais al malson (ciutats, arquitectura), la seva manera de filmar el rostre de les actrius i, sobretot, la reflexió sobre com ens relacionem amb les imatges que veiem diàriament als nostres dispositius: ¿segur que són inofensives? ¿Segur que sabem mirar-les?

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

‘El llanto’

Pedro Martín-Calero (Estrena: 25/10/2024)