Bogeria de dos

Els èxits cinematogràfics –o de qualsevol altra disciplina– hi són per repetir-los (la zona de confort) o per subvertir-los (el risc, el canvi). La segona opció és l’empresa per Todd Phillips amb la seva segona pel·lícula sobre el Joker. Evidentment, es tracta d’una producció de gran envergadura i protagonitzada per estrelles amb caixet: Joaquin Phoenix, que repeteix com a Arthur Fleck/Joker, i Lady Gaga, cantant que prossegueix la seva carrera al cine encarnant Harley Quinn, la dona estimada per Joker. És la folie à deux, bogeria de dos, però també el nom que rep el trastorn psicòtic compartit.

Aquest trastorn s’evidencia a través dels números musicals cantats. Aquí resideix la ruptura, i el risc, ja que el musical no és avui un gènere a l’alça malgrat permanents reivindicacions. Si Joker (2019) proposava una visió del malvat de somriure esquizoide allunyat per complet del seu hàbitat natural com a nèmesi de Batman –no hi ha ni rastre de l’home ratpenat a les dues pel·lícules– Joker: folie à deux està plantejada com un musical de càmera amb dos escenaris (la presó i el tribunal de Gotham) en el qual els personatges, com passa en els títols únics de Vincente Minnelli, Stanley Donen i Jacques Demy, expressen les seves veritables emocions cantant.

És la fantasia musical portada a un terreny propi del thriller psicològic i el melodrama carcerari a través de la personalitat malsana i no sempre escindida del Joker. Cançons extretes del ric temari de l’american songbook tradicional polsen una realitat diferent en aquesta parella de malvats, presentats sense judicis morals ni redempcions, arran de terra, arran de l’artifici del mateix musical com a gènere de fantasia.

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

‘Joker: folie à deux’

Todd Phillips (Estrena: 4/10/2024)