¿Convidaran per fi als Goya Albert Serra?

Pot ser que la Concha d’Or que el Festival de Sant Sebastià va atorgar dissabte a Tardes de soledad faci canviar una mica la percepció que des de la mateixa indústria cinematogràfica espanyola es té d’Albert Serra. Prestigiós i guardonat a França –Pacifiction va aconseguir els premis Cèsar al millor actor i director de fotografia–, també al festival de Locarno –va obtenir el Lleopard d’Or per Història de la meva mort– i habitual en els últims anys del festival de Cannes, Serra és d’aquests cineastes espanyols que primer obté el reconeixement fora abans que es comenci a valorar-lo en tota la seva mesura dins.

La seva proposta cinematogràfica resultarà extrema per a una part important de l’audiència, per descomptat, però ell juga net en aquest sentit, declaracions provocadores al marge. Tardes de soledad encara ho és més que d’altres, tot i que sempre en la línia de coherència i respecte per una manera de fer cine que es va iniciar fa ja gairebé dues dècades amb Honor de cavalleria.

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

Serra evidencia també la singularitat d’un cert cine català especialment interessat en les mutacions i transformacions entre la ficció i la no-ficció, com ara el del finat Joaquim Jordà; el de José Luis Guerín, que el 2001 va esgarrapar la mateixa Concha d’Or a Sant Sebastià amb En construcció, encara que es va quedar sense el merescut premi, o el d’Isaki Lacuesta, que, després de guanyar dues Conchas d’Or, el 2011 i el 2018, troba ara amb Segundo premio el respecte de l’Acadèmia sent proposada per als premis Oscars.

Encara que potser ell no en sigui conscient, a cop de pel·lícules que estan lliures de tot lligam, enormement personals, conflictives si es vol, molt reflexives sobre el que és el mateix cine avui, el Serra creador està deixant de banda el Serra polemista, de declaracions altisonants i antipàtiques. Els podrà continuar caient malament a algunes persones, però les seves pel·lícules ja parlen per ell més que les seves paraules. El director triomfa fora (i no només en els circuits de festivals) i ara, en un any on hi havia moltes competidores fermes a Sant Sebastià per emportar-se el màxim premi, obté un guardó que podria traçar-li un pont cap als Goya, una cerimònia a la qual Serra, de moment, no ha sigut convidat. Almenys ara hauria de ser nominat.