Bandes de tribut: tan o més divertides, i més barates

Veig senyals de fúria, acusacions de suplantar els artistes de veritat. Parlo de les bandes de tribut, que ja no es queden en l’evocació de figures històriques com Queen, Abba o Tina Turner: avui ronden pels escenaris homenatges a Manuel Carrasco, a System of a Down, a Celtas Cortos, a Maná, a Raffaella Carrà. I després estan les cover bands, que toquen versions variades, de Sopa de Cabra, Mecano o Amy Winehouse.

Moltes d’aquestes bandes s’han assentat en les festes majors, agent contractant de primer ordre. I vet aquí el conflicte. Se les assenyala com a competència deslleial: pa, circ i hits (prestats), auspiciats pels ajuntaments. Alguns programadors em parlen de "bombolla". Aquestes festes, a Catalunya, estan molt calculades: orquestres de ball, havaneres, espectacle infantil, el concert jove del grup del moment i, sí, el tribut o la cover band. Tot conviu, en realitat. I aquí s’ha de parlar de l’auge dels caixets i del modus vivendi dels artistes d’aquest país.

Els de més èxit en l’escena catalana solen facturar 20.000 o 30.000 euros per bolo, mentre que les bandes de versions poden quedar-se en uns 4.000, això les que ja són professionals. A qualsevol ajuntament li agrada marcar-se el gol de fitxar la vedet de l’estiu i que no se la quedi el poble del costat, però sap que, pensant en el públic de les festes majors, àvid de diversió i ballarugues, aquest concert gratificarà els veïns en el moment del gran hit, i potser un parell més, mentre que la cover band garanteix cançons molt conegudes, una darrere l’altra, durant dues hores. I per molts menys diners. Una de les que més treballa aquest any és Les Que Faltaband, combo femení que canta Beyoncé i Amaral.

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

Arribats a aquest punt, s’hauria de parlar de la consistència d’aquests caixets que no se sustenten exactament en el lliure mercat, sinó més aviat en el joc de rivalitats dels consistoris a base de diners públics. Són ells els que alimenten aquestes cotitzacions, davant les quals després posen el fre per contractar covers que equilibrin el pressupost.

Mentrestant, les tribute bands i companyia es veuen assenyalades anar a les coses fàcils. Bé, potser no són les més cool de la classe, però en moltes hi ha excel·lents músics, i passió i dedicació, i tocar cançons d’altres no és un crim. Tot això posa en evidència certs estrellats estacionals: el públic llança un missatge quan, en aquests contextos festius, disfruta tant d’aquestes bandes com de l’ídol de la temporada.