Les mutacions d’Eivissa: de King Crimson a Guetta

Aterro a Eivissa i em saluda a l’aeroport el desplegament de cartells que anuncien les atraccions musicals de la temporada. ¿Julieta, The Tyets, Mushkaa, potser Guillem Gisbert, els noms que esquitxen els programes festivalers d’aquest estiu a la costa catalana? No, no, aquí tots aquests són marcians. Aquí hi envien David Guetta (el seu eslògan: F*** em, I’m famous!) Martin Garrix, Black Coffee, Eric Prydz, Glitterbox...

A l’illa pitiüsa més grossa, fa temps que el dj va suplantar l’estrella pop-rock i una figura que simbolitza l’evolució d’un món a l’altre. El britànic Norman Cook (The Housemartins, Fatboy Slim) en parla com "la capital mundial del clubbing" a The evolution of Ibiza. Un documental que, més enllà d’alimentar el mite hedonista i enaltir les terminals discotequeres (el firma AlphaTheta Corporation, propietària de la marca tecnològica Pioneer DJ), fa córrer alguns dubtes flotants: l’auge de la cultura vip (enlluernadora i dissuasòria alhora), el decalatge amb l’oferta immobiliària de l’illa (aquests lloguers impossibles per als treballadors del sector) i les friccions amb els ciutadans que molt respectablement volen viure al marge el galimaties clubber.

Notícies relacionades

La revista ‘SuperPop’ torna als quioscos amb una edició especial de Rosalía

Canvi de paradigma en el futbol femení

Eivissa atrau artistes i creadors des de fa moltes dècades. Per no anar gaire enrere, hi tenim l’Ibiza bar de Pink Floyd, les Islands de King Crimson o el Tago Mago de Can. Però sempre hi volta l’amenaça que, en lloc d’inspirar, es converteixi en un decorat. Fa gràcia reconèixer el paisatge del vídeo de Club Tropicana de Wham!, o aquestes dunes de l’illot de s’Espalmador on Katy Perry fa salts en el seu flamant Lifetimes (clip gravat, pel que sembla, sense els permisos pertinents), però encara ho és més reconèixer l’empremta eivissenca en discos i cançons: entre les estrofes de Blue de Joni Mitchell, en els beats de Technique de New Order o a la portada de Voyager de Mike Oldfield. També en creacions electròniques modernes, de Sven Väth, Miss Kittin o Basement Jaxx.

Em fa l’efecte que Eivissa no s’ha encarregat de potenciar el carisma que té com a lloc que ha excitat la creativitat i d’explicar-ho al món (i a si mateixa). De vegades sembla que aquesta sigui tan sols l’illa on Noel Gallagher va tenir una vil·la o on Kylie Minogue fa festasses cada estiu. Potser té a veure amb la naturalesa discreta dels eivissencs. Seria bo que pensessin que el relat del seu èxit, si no el construeixen i l’encarrilen ells mateixos, és inevitable que n’hi hagi d’altres que ho acabin fent per ells.