La revolució col·lectiva de Clara Peya

En temps en què es venen constantment grandiloqüents lemes, projectes i revolucions, el Vida Festival celebra la seva continguda victòria com a consolidada cita musical de referència fora de Barcelona, a l’acollidor recinte de la Masia d’en Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú. Un aniversari, el desè, en el qual no hi ha un globus de més, sinó que, amb el somriure de la supervivència en un oceà de propostes i taurons, proposa continuar igual. Tot i que l’organització presumeixi i proclami la "desena revolució", feta amb la lògica d’ocupar el lloc que els toca, sense cobdícia aparent.

I continuar igual, més enllà de mantenir una assistència (s’esperen 10.000 persones per dia) que permeti no ser esclafat per fauna festivalera –¡miracle!–, significa combinar reclams internacionals (James Blake, M.I.A) amb excel·lents propostes de casa, com la formidable a qui el Vida va catalogar de "concert inaugural": Clara Peya XXL. La pianista i compositora empordanesa va presentar, amb multitud de convidats, el seu últim disc, Corsé (2023). Un concert XXL del seu àlbum per donar per iniciat el desè Vida, un treball fet amb moltes peces a través de la col·lectivitat, amb artistes que aporten les seves veus per a les creacions nascudes al cap de la compositora.

Notícies relacionades

Mor Robe Iniesta als 63 anys, veu i ànima d’Extremoduro

L’últim tità del rock espanyol

Peya, al piano, acompanyada per quatre músics, dos d’ells les cantants principals del concert i també percussionistes, va exposar les cançons del seu disc que pretenen ser "una denúncia a la cotilla de la perfecció que no ens podem treure, una denúncia a aquestes violències". Una denúncia (també un solo de piano va ser el marc per a una projecció que demanava el final del genocidi a Palestina) col·lectiva en la qual va convidar a cantar Leo Rizzi, Ede i el més que eurovisiu Salvador Sobral, portuguès que va demostrar el seu excel·lent català amb Alta traïció. Per acabar, la col·lectivitat, unitat per a la revolució representada a l’escenari per més d’una vintena de músics, majoritàriament coristes, van acompanyar la Nana d’una radiant Silvia Pérez Cruz cantant esquena contra esquena amb una Clara Peya delicada i contundent des del piano en un bellíssim tancament.

Abans d’això, La Ludwig Band va presentar el fantàstic Gràcies per venir (2023) –també van repassar catàleg anterior– i va obrir amb El meu amor se n’ha anat de vacances per compartir "el presentiment que serà una gran tarda", com diu la cançó. La banda d’Espolla, amb ecos folks i rock tan Dylan i Springsteen, va compartir les seves cròniques quotidianes amb punts àcids i teatrals com El fill del rei i L’home més vell d’Espolla s’ha mort. Liderats per Quim Carandell, amb un carisma evident i gairebé involuntari, van tancar amb Manela, no vull currar per vostè. "I aquesta és la meva primera insolació de moltes", va afegir Carandell, supervivent amb La Ludwig Band d’un solo9 frontal en els primers compassos de la desena revolució del Vida.