Les fronteres del terror

Octubre del 2021, Europa, diu un rètol inicial. Un pla aeri recorre un bosc de verd intens. Però al cap de pocs segons el color desapareix i la imatge es torna en blanc i negre. Tota la pel·lícula serà així, consegüentment, sense cap gamma de colors freds o càlids: res de blancs lluminosos, molta foscor, contorns inquietants i una sensació d’aclaparament, fins i tot en espais oberts, per relatar com l’Europa occidental i civilitzada ha tractat i tracta els emigrants. Hi ha algun moment maniqueu a Green border, no ens enganyarem, destinat a colpejar amb força un espectador que està acostumat a veure en els informatius televisius les massacres a la Franja de Gaza o a Ucraïna, però el to general de la pel·lícula és molt cru i directe, sens dubte efectiu.

Arrenca amb un avió que vola fins a Minsk, capital de Bielorússia, que transporta emigrants de diferents nacionalitats que fugen de la misèria, les guerres i els totalitarismes, i després segueix un curt viatge en furgoneta fins a l’anomenada frontera verda, el territori que separa Bielorússia de Polònia.

I allà la directora polonesa Agnieszka Holland no es talla gens: peus nafrats, pluja, el plor permanent d’un nadó, desorientació, camps improvisats, aiguamolls i l’actitud miserable tant dels soldats polonesos com dels bielorussos. Corrupció generalitzada que causa les seves víctimes en una família siriana que creia que Europa representaria la llibertat: un soldat li ven a una dona una ampolla d’aigua per 50 euros.

El film contempla també la crisi de refugiats a l’altra frontera, la que separa Ucraïna de Polònia, però és en la seva primera meitat quan resulta més determinant i efectiu.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

‘Green border’

Agnieszka Holland (Estrena: 14/6/2024)