El videojoc que no s’enfonsa és el narratiu

Ron Gilbert, el creador de Monkey Island y Maniac Mansion, el creador del motor SCUMM, una espècie d’eina narrativa que permetia crear la il·lusió de l’elecció d’un camí (la història estava, per descomptat, escrita, però tu eres qui decidia com viure-la, i això depenia del que decidissis fer, o dir, primer: sí, una IA, o intel·ligència artificial per complet pensant perquè havia sigut esculpida, a consciència, per un creador), s’ha mudat a Finlàndia. I no, això no és realment important. Llevat que ens importi que el probablement millor escriptor de videojocs viu resideixi al país d’Aki Kaurismäki, el director de cine (no us perdeu Fallin Leaves). L’important de veritat és que està treballant en una cosa nova.

Nou de veritat

I quan es parla d’una cosa nova en el cas de Ron Gilbert, es parla d’una cosa nova de veritat. És a dir, d’una cosa que portarà el videojoc a algun altre lloc.

Però no us imagineu un lloc que tingui massa zeros. Imagineu-vos la classe de lloc on podeu portar un disc de Fiona Apple. Un camí nou, sí, però un que, afortunadament, funciona en una dimensió en què res, en cap dels sentits, l’afecta.

Perquè, no sé si ho sabeu, que el món del videojoc (el mercat, això que anomenen el mainstream), que durant anys va avançar la indústria del cine, la música, i qualsevol altre tipus de negoci cultural, va començar a retrocedir a finals de l’any 2023, amb més de 10.000 acomiadaments als principals agents del sector, d’Unity a Twitch, a qui s’han afegit, com a mínim, 6.000 més des d’aleshores.

I la cosa, es diu, des de dins, tot just acaba de començar. Aquest 2024, apunten analistes com Chris Dring, es produirà una petita hecatombe pel que fa al tancament d’estudis importants. És una cosa que passa sovint. Ha passat a tot arreu. Es crea una bombolla. Aquesta bombolla creix. I, al final, explota. Amb la vida convertida en una espècie de videojoc realista, on som, sovint, personatges d’una tercera dimensió on guanyem punts en funció de quants mèrits aconseguim recollir (des de ratxes a Duolinguo fins a llocs visitats o llibres llegits), el videojoc, i el seu complex i cada vegada més exigent món a part, està tornant al lloc d’on va sortir o, millor, a un de nou, que només pertany als que ho trien com a gairebé únic món a part.

Que un creador com Gilbert, que sempre es va mantenir en el terreny del casual, és a dir, en la classe de videojoc a què pot accedir qualsevol amant de la narrativa interactiva (no, no hi ha armes que calgui subjectar amb destresa, ni combinacions de botons impossibles per entrenar, no hi ha bogeria gamer, només intel·ligència i molta diversió), i on es pot entrar i sortir amb facilitat, continuï creant en un context d’enfonsament del sector, o d’esclat de la bombolla, és una notícia formidable.

Ho és perquè demostra de quina manera l’art troba sempre, i passi el que passi, el seu lloc. Pot ser que durant uns quants anys el point n click (vet aquí el nom oficial de l’aventura gràfica) hagi sigut pretesament apartat del sistema, però queda clar que, quan va arribar, ho va fer per quedar-se.

I quedar-se, en el futur que s’aproxima, passa, en tot cas, sempre per reinventar-se d’alguna manera.

El que proposa Gilbert per a això que ha decidit anomenar, de moment, i crípticament, #RPGTBD, és una barreja entre la dinàmica d’un primigeni The Legend of Zelda i un primigeni Diablo, és a dir, la dinàmica d’un joc de rol i acció RPG no extremadament invasiu i la clàssica aventura gràfica. El que passa sovint amb els jocs de rol és que entrar-hi és semblant a vendre el que queda de la teva ànima a, precisament, el diable, ja que t’exigeixen desdoblar-te per existir alhora en aquest món i al món on sigui que pretenguin portar-te. Una cosa que contingui alhora acció, i èxits no agressius. Humor, converses, decisions, i evidentment, també una història.

L’aspecte que presenta la nova proposta de Gilbert és semblant al del videojoc de simulació Stardew Valley, on heretes una granja i et mudes al camp, i bàsicament, poses en ordre la teva vida, obra d’Eric Barone, més conegut com a ConcernedApe, un artista nord-americà.

Notícies relacionades

Neó, ‘tecktonik’ i plorar al bany

Bruce Springsteen: ¿hi continua havent per tant?

Stardew Valley es va llançar l’any 2016, però podria haver pertangut a la primera i llunyana edat daurada dels videojocs, quan la indústria era bàsicament una cosa que creixia al marge del sistema i a cop d’enginy, intel·ligència, i moltíssima, infinita imaginació.

Que el mercat et converteixi en un autèntic objecte d’interès és una arma de doble tall. Et dona visibilitat, per descomptat. Tot i que anul·la bona parteix del que ets. Però tu continues allà, fins que el sistema et deixa, una altra vegada, en pau.