Més llegenda que biopic de Los Planetas

I saki Lacuesta gairebé sempre ha desenvolupat la seva obra en els límits de la ficció i la no-ficció. Les seves millors pel·lícules –Cravan vs. Cravan, La leyenda del tiempo, Entre dos aguas– es mouen en aquesta direcció.

A Segundo premio hi ha uns actors interpretant els components del grup Los Planetas, però no és un biopic, ni tampoc un document. Apel·la a la llegenda, a la imaginació, a les fabulacions sobre el que va poder passar o no, als deliris màgics: un avió en una esplanada i convertit en discoteca, una navalla que talla un coll, un cocodril en una barriada granadina.

Són Los Planetas, sonen les seves cançons i es parla de la gestació del seu tercer disc, Una semana en el motor de un autobús, però mai es pronuncien els seus noms. Són simplement el cantant, el guitarrista o el bateria. I apareix i desapareix l’únic personatge que sí que el té, la May, la primera baixista de la banda, i és una més en la polifonia de veus i punts de vista que ens expliquen una història que és, en essència, la d’una amistat i la música i conflictes que giren al voltant d’aquesta amistat.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

Lacuesta i el seu codirector, Pol Rodríguez, hereten un projecte de Jonás Trueba i el converteixen en un estat d’ànim abans que en un relat sobre la vida i obra d’una banda certament llegendària.

‘Segundo premio’ Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez (24/5/2024)