Jota, rap i desitjos d’un món millor

Després d’acudir a temaris tradicionals en el seu anterior disc, Matriz, Rozalén ha tornat a la composició amb El abrazo fonent arrels llunyanes i modernes: al cap i a la fi, el pop, l’electrònica i el rap (formes que picoteja en aquest nou àlbum) són també folklore, el d’avui. Amb tot això i amb la seva veu, neta i clara, i la seva aura portadora de bons sentiments, va aconseguir superar ahir les "pors i inseguretats" que la van acompanyar en el seu primer Liceu, acollida pel festival Guitar BCN.

Ens va avisar que El abrazo és el seu disc "més emocional", que pren una mica de distància amb el "component social" comú en la seva obra, va afegir, i és cert que hi va haver més sensibilitat, color i ball que denúncia. Tot i que la mirada és la que és i la cançó d’arrencada Lo tengo claro va cortocircuitar el romanticisme canònic: "Y aunque sin ti no me muero, / el sendero contigo es mucho más bello".

Rozalén va apostar fort al recórrer el nou àlbum gairebé sencer, la qual cosa va derivar clàssics com Vuelves i Comiéndote a besos a les rodes de medleys (n’hi va haver tres). Posada en escena cuidada, amb attrezzo d’ales de libèl·lula i pantalla de vídeo (que ens va saludar amb un missatge a favor de Gaza), sis músics i la intèrpret del llenguatge de signes Beatriz Romero. El abrazo va transpirar llatinitat tropical en els tempos vivaços de Sácame la pena i Tres días en Cartagena.

Homenatge als absents

Notícies relacionades

El restaurant preferit de Lamine Yamal

Gàngsters femenines i energia punk

Però el leitmotiv el va situar en una successió d’"amors i dols", fibres sensibles tocades a través del sentiment familiar (La cara amable del mundo, dedicada al seu nebot) i de l’homenatge als absents: l’àvia i el pare, amb Ceniza, de base electrònica, i un Todo lo que amaste amb lluïment vocal. Passatge recollit que va donar pas a la Rozalén purament folklòrica, un registre que va brodar a cavall de Te quiero porque te quiero i el seu himne (de jota) a la seva terra Es Albacete. En aquell punt, en un camí d’afectes de doble direcció, va rescatar amb bona cal·ligrafia i sentiment la incursió en el català d’Amor del bo, el "regal" de Sílvia Pérez Cruz.

Molt lluny, no només en termes de llenguatge musical sinó d’actitud, hi havia Mis infiernos, amb un groove, un rap i unes seves rimes desfogades contra el mal rotllo de les xarxes i el postureig moral. Sí, Rozalén també pot tenir mala bava i va ser refrescant comprovar-ho. Després d’haver baixat a les cavernes, el contrast amb la lluminositat de 80 veces i Las hadas existen va jugar a favor en un tram final en què no va faltar La puert violeta i que, amb Todo sigue igual va implantar la dansa amb aparatosa coartada electrònica, convidant a pensar que, amb Rozalén, potser el gènere és ella mateixa.