Raquel Brune : "Llegeixo uns 100 llibres a l’any"

S’ha esforçat per esborrar el rastre de la seva identitat. Ni tan sols el cognom és real.

El vaig agafar d’un bulevard de París. M’aporta més mantenir la privacitat que explicar coses intranscendents. Recomano posar límits a tot el que compartim. Així queda un halo de misteri.

Però, ¿de quina marmita ha sortit?

[Riu.] La meva mare s’asseia a llegir amb mi des de molt petita, però sento que també hi va influir pertànyer a una generació marcada per booms com Harry Potter, Crepuscle i Els jocs de la fam, que van disparar el fenomen fan.

Molts es van quedar en aquests títols.

Jo vaig seguir explorant. Mentre que de nena em va marcar Memòries d’Idhun, de Laura Gallego –sota la seva influència, als 12 vaig "escriure" una novel·la–, d’adolescent vaig descobrir clàssics com Orgull i prejudici, El retrat de Dorian Gray, Dr. Jekyll i Mr. Hyde... Era la filla única que es refugiava al seu món, fins que un dia vaig decidir compartir el meu interès i vaig veure que a molta gent li agradava descobrir llibres.

¿Quants llibres deu haver llegit?

¡Ui! No ho sé... En llegeixo uns 100 a l’any.

Expliqui’m per què va estudiar Publicitat i Administració i Direcció d’Empreses.

Vinc d’una família normal i les carreres creatives, per més il·lusió que hi posis, són arriscades. No sabia què fer amb la meva vida i vaig sentir que havia de continuar formant-me.

Va treure matrícula d’honor en Matemàtiques Empresarials.

I en Comptabilitat Analítica, un 10. Els professors em deien que em dediqués a la investigació fiscal i comptable. Vaig començar a treballar en agències de comunicació i m’asfixiava. Necessitava donar-me l’oportunitat de veure fins on podia arribar amb l’escriptura. Llavors, se’m va aturar el món. Vaig plorar molt.

¿Per això, a part de llibres, en els seus vídeos parla de la gestió de les emocions?

Em surt el vessant de germana gran. Em segueixen persones que potser tenen menys anys i que estan vivint crisis existencials com les meves. La pressió autoimposada és molt freqüent i jo els dic que no passa res per sentir-se perdut, i que els llibres són un refugi.

¿Per quina crisi ha passat?

Molts dels que ens refugiem en la cultura i l’art venim turmentats de casa. Durant molt temps no sabia quin nom posar-hi. Després vaig descobrir que potser era ansietat o depressió. A més, la covid va impactar molt en la meva salut mental.

¿El va patir?

Vaig agafar el virus al principi, quan ningú en sabia res. Vaig estar molt malament, sense poder anar a l’hospital perquè no hi havia lloc per ingressar. Em va protegir la meva joventut, però va ser una experiència molt traumàtica. He necessitat quatre anys per tornar a ser la que era abans de la pandèmia. Potser per això la lectura i les sèries han atret molts joves, obligats a experimentar la vida en confinament.

¿Quan va començar a sentir alleujament?

Quan l’agència literària Antonia Kerrigan va confiar en mi. Em vaig centrar a escriure. Quan vaig publicar el primer llibre només tenia 70.000 seguidors a les xarxes. Estar a Instagram i a YouTube és una empenta, però no és garantia d’èxit. Sempre hi ha qui diu: "Uf, una altra bookfluencer que publica, segur que el seu llibre és una porqueria".

També hi ha escoles que recomanen els seus comptes.

És una mica surrealista: estàs sola a casa, recomanes un llibre que t’ha encantat i t’escriuen professors que diuen que han posat els meus vídeos a classe. ¡Caram! Llegir s’ha convertit en una activitat molt social: anar amb les amigues a fer cua per a una firma i berenar, intercanviar lectures...

A sobre, vostè va per les llibreries deixant regalets entre les pàgines.

És una manera de tornar una part de l’afecte que rebo. Els escriptors som una mica com les fades: necessitem que la gent cregui en nosaltres, si no ens morim.

Està ben a prop dels 30, Raquel.

I he publicat una novel·la gòtica per a adults, Oscura es la noche, però això no significa que m’hagi tornat seriosa. No tinc per què renunciar a la fantasia.

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

Expliqui-me’n una de seva.

Tinc moments delulu en què penso: "Que guai seria que fessin una sèrie d’algun dels meus llibres". Però en aquests últims cinc anys he après que l’ambició és bona sempre que no se t’emportin els dimonis. Si continuo com ara, ja és suficient.