El Sant Jordi Club, discret però indispensable

Quan parlem del Palau Sant Jordi solem pensar en la seva sala principal, el recinte cobert amb més aforament d’Espanya (fins a 18.411 assistents), si bé la seva part posterior allotja un altre escenari, el Sant Jordi Club, potser amb menys èpica i glamur, però gràcies al qual Barcelona captura moltes gires d’una franja mitjana que, si no hi fos, no tindrien on anar. Amb les seves 4.620 localitats, ocupa pràcticament en solitari (atesa la discontinuïtat aguda practicada pel Palau Olímpic de Badalona) la crucial baula intermèdia entre Razzmatazz i la sala gran del Sant Jordi.

El cas és que aquest escenari que és més aviat discret ha anat guanyant gruix a l’agenda i molts bolos de sala van ara a parar allà, pujant un esglaó, en línia amb l’actual crescendo de la música en viu. El Sant Jordi Club s’ha acollit al llarg dels anys a clàssics del rock (Motörhead, Gary Moore, John Fogerty) i icones pop en potència, abans de donar l’estrebada (Ed Sheeran, Billie Eilish, Lorde), i ara s’ha convertit en la plaça preferent de la música urbana, amb 10 dels 24 concerts que ha acollit en els últims sis mesos, cas de Morad (tres), Mora (dos), Nicki Nicole, Kidd Keo, Milo J, 31 Fam i Soto Asa.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Me’n parla Carme Lanuza, directora de l’Anella Olímpica, després d’haver penjat el cartell de sold out en tots els concerts del març, un èxit sense precedents. El Sant Jordi en el seu conjunt va pel camí d’afrontar unes quantes millores, m’avança, i respecte al Club, algunes ja són apreciables en matèria de climatització i sostenibilitat, amb el sostre de plaques fotovoltaiques que dona servei a tot el complex.

Li dic que el Sant Jordi Club podria estar més ben comunicat: aquesta extensió de l’L2 amb la qual Pasqual Maragall ja somiava abans dels Jocs del 92. Però resulta una objecció de poc import, potser generacional, perquè a la quitxalla que puja a Montjuïc per veure l’ídol del reggaeton o del trap sembla importar-li poc l’estona de passeig. Com em deia l’altre dia Nil Moliner, els preparatius del concert, traslladar-te amb els teus amics al recinte, formen part de la situació, del ritu, quan tens 17 o 21 anys. És veritat, ho puc recordar. I el públic del Sant Jordi Club registra una mitjana d’edat de 32 (considerem que també ha acollit últimament artistes d’altres perfils, com els postpunks Idles i Los Chichos), davant els 35 de la sala gran i els 42 de l’Estadi. ¿El metro? Ja hi arribarà, tot i que em temo que la crònica del primer concert amb cobertura de l’L2 l’escriurà el meu successor.