Ballar i gaudir abans que el món s’acabi

Nil Moliner es refereix als seus concerts com a xous i és fàcil veure-hi aquelarres emocionals, rics en tonades festives, acords majors i confeti. Bonrotllisme gegant que mostra l’altra cara dela tristesa generacional tan comentada, potser com a tractament de xoc davant les angoixes. Directes que busquen tancar files amb el públic, com ahir a la nit al Sant Jordi amb entrades esgotades.

Notícies relacionades

Estètica ‘Lux’ i moda ‘cowboy’ entre els assistents de la 080: «El sector és difícil, per això em vaig ficar en el transvestisme»

Accessos i obertura de portes del Palau Sant Jordi de Barcelona per al segon concert ‘Lux Tour’ de Rosalía aquest dimecres

El seu és estilísticament molt obert i és l’actitud (celebrativa i reconfortant) el fil conductor d’un repertori que acudeix a fonts d’èxit contrastat en el mercat pop. Entre les cançons del recent Lugar paraíso hi va haver revetlla èpica (Dos primaveras), exotismes amb sintetitzador a l’estil Stromae (Costa Rica) i pujades dignes de Coldplay (Luces de ciudad). Creuant-se amb les guitarres rockeres d’Idiotas o el salseo tropical de Me quedo. Tot plegat, en gran, amb un quartet base, sis metalls i quatre coristes.

Podem pensar que la proposta de Moliner resulta simplista, també quan pren la paraula ("el món és ple de guerres, enveges i mala gent, però també n’hi ha de bona, de gent"), però va saber crear un clima de bonhomia, gaudi i alliberament que ens diu alguna cosa del moment que vivim. Amb el seu set acústic (vivaç), el seu desenfrenat moment brass band (i de dj discotequer, bombat per ell mateix a la bateria), els seus cops visuals (cantant Vuela alto flotant allà dalt), els seus hits (Soldadito de hierro, Libertad) i, en efecte, el confeti (i les flamarades). I un anunci: "Ens tornarem a veure aquí el desembre de l’any que ve".