Ballar i gaudir abans que el món s’acabi

Nil Moliner es refereix als seus concerts com a xous i és fàcil veure-hi aquelarres emocionals, rics en tonades festives, acords majors i confeti. Bonrotllisme gegant que mostra l’altra cara dela tristesa generacional tan comentada, potser com a tractament de xoc davant les angoixes. Directes que busquen tancar files amb el públic, com ahir a la nit al Sant Jordi amb entrades esgotades.

Notícies relacionades

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El DHub homenatja el disseny que va sustentar la revolució d’Allende

El seu és estilísticament molt obert i és l’actitud (celebrativa i reconfortant) el fil conductor d’un repertori que acudeix a fonts d’èxit contrastat en el mercat pop. Entre les cançons del recent Lugar paraíso hi va haver revetlla èpica (Dos primaveras), exotismes amb sintetitzador a l’estil Stromae (Costa Rica) i pujades dignes de Coldplay (Luces de ciudad). Creuant-se amb les guitarres rockeres d’Idiotas o el salseo tropical de Me quedo. Tot plegat, en gran, amb un quartet base, sis metalls i quatre coristes.

Podem pensar que la proposta de Moliner resulta simplista, també quan pren la paraula ("el món és ple de guerres, enveges i mala gent, però també n’hi ha de bona, de gent"), però va saber crear un clima de bonhomia, gaudi i alliberament que ens diu alguna cosa del moment que vivim. Amb el seu set acústic (vivaç), el seu desenfrenat moment brass band (i de dj discotequer, bombat per ell mateix a la bateria), els seus cops visuals (cantant Vuela alto flotant allà dalt), els seus hits (Soldadito de hierro, Libertad) i, en efecte, el confeti (i les flamarades). I un anunci: "Ens tornarem a veure aquí el desembre de l’any que ve".