Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Elefantes són dels (pocs) que creuen que certs escenaris nobles cal reservar-los per a ocasions especials, i no pujar-hi només perquè puguis vendre les entrades que correspongui, i és així com ells s’han vist debutant al Palau (festival Guitar BCN) després de ni més ni menys que 30 anys de trajectòria. Estrena molt sentida i disfrutada ahir, a dalt i a baix de l’escenari, a cavall d’un repertori de característiques antològiques amb què ens van recordar que sempre van ser un grup pop joiosament sentimental.

En un temps, als 90, quan l’indie fomentava cert distanciament dessaborit, Elefantes posaven cor al seu estil, i el cantant, Shuarma, fonia ecos teatrals a l’estil Bowie amb l’emotivitat d’un Jeff Buckley mediterrani. Un segell sensible sense ser cursi, elegant i d’elaborades línies melòdiques que el grup va desplegar començant pel principi: després que sonés l’enllaunada La vie en rose (gust per l’amor romàntic pujat, ara que tan tòxic el pinten alguns i algunes) van obrir amb Pretendes, peça dels seus inicis prediscogràfics. En acústic, els quatre al voltant del micro, fent pinya.

Aquest Charlie Rivel

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Ja electrificats, Cada vez, un tema del seu catàleg recent, va emprendre el rumb cap un cançoner que hereta el guitarreog glam-rock creuant-lo amb l’arravatament del sud, en la veu d’un Shuarma propens al gest i l’escenificació. Va destacar El pallaso, homenatge a Charlie Rivel, personatge a qui va tenir ocasió de tractar quan era petit, quan estiuejava a Cubelles, i que va interpretar amb una bola vermella al nas i evocant el seu cèlebre udol de pena. Un concentrat dels seus millors moments estava destinat a sacsejar el Palau, i així va ser a costa de Que yo no lo sabía, o la seva primera fita, Azul, alguns dels punts d’ancoratge de la seva antologia 30 Aniversario o tratado de jardinería. I les balades, de Duele a un Hoy amb Shuarma al piano i harmonies vocals, i l’aturada acústica de Por verte pasar.

Coque Malla, un altre que viu temps pròspers després de passar per alguns túnels, es va sumar en uns inflamats Al olvido i Somos nubes blancas. Ja no va quedar més que invocar els clàssics pendents (del Te quiero de Perales a Piedad) perquè Elefantes consumessin la conquesta del seu primer Palau, potser tard, però amb tota la solidesa, l’any 30 de la seva singladura.