Cabaret i teatre eroticojurídic al TNC

El director i dramaturg Jordi Prat i Coll va triomfar fa uns anys al TNC amb la seva divertida adaptació d’Els Jocs Florals de Canprosa. A partir de demà torna a la Sala Gran amb una ambiciosa versió d’Els criminals (1928) de Ferdinand Bruckner, una obra estrenada al Berlín d’entreguerres de la República de Weimar que parla de l’arbitrarietat de la justícia, la corrupció, l’avortament, l’homosexualitat, l’infanticidi i la pena de mort. Setze intèrprets, 13 actors i tres músics, que també assumeixen diferents personatges.

La dramatúrgia de Prat i Coll, basada en una traducció de Kàtia Pago, se centra en l’obra de Bruckner en els dos primers actes i, després d’una pausa, culmina el seu projecte amb un tercer acte on incorpora passatges d’una altra obra de l’autor, Las razas (1933), una denúncia sobre el tracte que rebien els professors jueus a l’Alemanya nazi. Al director li va interessar aquesta peça –la segona de Bruckner, conegut a Espanya sobretot per El mal de la joventut– perquè "tot el que passa a l’obra ens ressona". I afegeix: "Paraules com llibertat i democràcia estan molt pervertides".

Considera haver aconseguit crear un muntatge "entretingut i ric teatralment", un muntatge també "necessari perquè moltes coses del passat ens il·luminen el present", afirma. La seva versió, amb tocs d’humor i elements per fer participar el públic, compta amb un final inesperat i una banda sonora de Dani Espasa a ritme de jazz on destaquen dos temes, un amb lletra seva, "que tremoli Bad Gyal", va fer broma, i Das lila lied (La cançó violeta), el primer himne gai de la història.

Teatre document i cabaret

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

La teatralitat és diferent en cada acte. En el primer presenta els personatges que habiten un edifici de dues plantes de manera realista. Set cubicles on es veu tots els personatges, perquè aquesta és la història d’una rica família que ha anat a menys que lloga habitacions a casa seva. "És com si fos la Rue del Percebe" comenta el director. En les seves estances, totes a la vista, l’acció és simultània. Allà es descobreixen els seus conflictes i motivacions per saltar-se la llei. A través d’ells, l’autor vol demostrar que "tots som capaços de cometre petits o grans actes de criminalitat. La seva tesi és que tots som criminals: només fa falta que es donin les circumstàncies necessàries".

En el segon acte tot això desapareix i l’escena es converteix en un gran judici on un jutge suprem, encarnat per Lluís Soler –un dels grans protagonistes al costat de Joan Carreras i María Rodríguez-Soto– s’erigeix en màxim representant de la llei amb "una teatralitat desbordada a l’estil Carlos Santos". Després de la mitja part, en el tercer acte, l’escenografia es converteix en un cabaret que reforça una de les idees principals de l’espectacle: ¿Com funciona la justícia? ¿Qui són els veritables criminals? ¿Qui pot jutjar? La versió de Prat i Coll promet.