Amy, la noia amb la guitarra

Amy Winehouse, de su puño y letra (Ed. Libros del Kultrum), traducció del volum publicat al setembre al Regne Unit (In her words), ens introdueix en la intimitat de l’autora de temes com Back to black i Rehab des de la seva infància i fins al fatal desenllaç presentant abundant material inèdit: textos del seu diari, lletres manuscrites, poemes, cartes i dibuixos. I moltes fotos de l’arxiu familiar, incloses curiositats, com una petita Amy agafada a un flotador a la platja de Benalmádena, amb el seu somrient pare.

La vida a la corda fluixa

Ja des del pròleg, firmat per Janis i Mitch, se’ns adverteix que l’Amy més tendra era "un nadó bonic" amb certa "propensió als accidents domèstics", com un vaticini del que vindria. La van batejar com Nooge, paraula jiddisch (la família era jueva, però poc practicant: ella només va trepitjar una vegada la sinagoga, per un Yom Kippur) que significa que estava sempre al caire de l’impossible. A mesura que va anar creixent, més enllà del seu "vel d’aparent despreocupació", els seus pares observen que, tancada a la seva habitació, en el seu món, va anar "perfeccionant acuradament el seu art", absorbint "tota la informació que flotava al seu voltant", prenent notes de tot i confeccionant llistes que eren "llegendàries". ¿Un cas palmari de dèficit d’atenció escolar? Els mestres apuntaven que no es concentrava i que es portava malament a classe, però a casa devorava tant pel·lícules com novel·les i llibres de poesia.

Apareixen confessions significatives als seus quaderns: "La majoria de la gent no em vol conèixer", "els fa feliç pensar que soc la boja de la classe". I es filtra també un desacord amb la música del seu temps i cert desemparament generacional. "A l’escoltar grans cantautors com James Taylor i Carole King, vaig sentir que no hi havia res nou en el panorama de la meva època que realment em representés ni que mostrés com em sentia", reflexiona en un dels textos. "Així que vaig començar a escriure les meves pròpies lletres".

Significatives són les seves cavil·lacions, passat ja el temps, davant el fenomen de la fama i l’amenaça que la seva veu com a artista genuïna pogués quedar enfosquida. "Intento centrar-me en ser una cantautora en una època en què tothom està massa pendent de convertir-se en una celebritat. No soc Amy, l’estrella. Soc Amy, la noia amb la guitarra", escriu. I llavors amb prou feines existien les xarxes socials.

Segons assenyalen els seus pares, el seu aparatós pentinat, inspirat en les girl groups dels anys 60, era "la màscara rere la qual s’amagava". Els pensaments reflectits ens parlen d’una creadora que no considerava l’accés a l’estrellat com una meta en si mateix. "Per a mi, l’èxit és tenir la llibertat de poder treballar amb qui vulgui", confessava la cantant, enmig de la voràgine que l’envoltava.

Tot i que Amy Winehouse, de su puño y letra destaca el perfil més amable de l’artista, tant el familiar com el creatiu, hi ha altres aspectes més sòrdids que no queden fora de focus. "No p odem blanquejar la història d’Amy. Sí, era una addicta, i sí, la seva vida també era un caos", escriuen els seus pares, amb l’expiació moral a punt: en les últimes pàgines es dediquen a destacar la tasca de l’Amy Winehouse Foundation, consagrada a conscienciar nens i adolescents dels perills del consum de substàncies tòxiques.

El film biogràfic

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

I aquest enquadrament general sembla que coincideix amb el del film biogràfic Back to black, estrenat aquest divendres al Regne Unit, que ha rebut crítiques positives, tot i que esquitxades per apunts crítics cap a l’absència d’escenes de la seva calamitosa etapa final i les escasses al·lusions a la bulímia, la malaltia que, segons havia declarat anys enrere el seu germà Alex, va ser "el que realment la va matar".

Sigui com sigui, queda aquest llibre ple de fotos i relíquies emotives que ens porten a una Amy Winehouse innocent, somniadora i creativa, que desafiava els seus posteriors dimonis.