L’odissea dela Barcelona quinqui

Q ui els coneixen saben fins a quin punt aquest projecte s’havia transformat en una obsessió per al director Iván Morales. Finalment, la novel·la riu del malaguanyat Francisco Casavella El dia del Watusi arriba al Lliure com un esdeveniment teatral i literari. Mil pàgines de culte destil·lades en quatre hores de funció amb totes les entrades venudes ja. El públic s’ha bolcat per veure l’heroi Fernando Atienza fet carn per gràcia de l’actor Enric Auquer: el seu devessall de matisos, suor i encanteri demana premis.

Amb la influència del Pijoaparte de Marsé, Casavella va crear un altre mite arribista que surt de les barraques de Montjuïc per passar com una fletxa de desarrelament i venjança el tardofranquisme i els primers anys de ldemocràcia. Pioner a escopir sobre les suposades bondats d’una transició modèlica, el fantasma quinqui del Watusi és una bufetada contra la literatura burgesa de l’Upper Diagonal, un bestiari amfetamínic de cultura pop, crònica dels marges que esdevé llegenda de paper. I tot i que no tots els fragments de l’obra volen igual d’alt, no se m’acut millor adaptador que Morales. Cal carrer, perifèria i bona oïda per ballar amb ritme tota la música del subtext, també per convertir tanta frase subordinada en història oral.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Tres llibres originals publicats entre 2002 i 2003, cada un compon una part de l’espectacle. El primer terç és el més ric dels dos formats. Els jocs ferotges va tenir un avenç el juliol passat i es nota més treballat. Èpica de barri, baralla d’antiherois, aires de spaghetti western postdramàtic amb una adusta escenografia que recorda al seminal 2666 del tàndem Bolaño/Rigola. Si en la primera part el punt de fuga és un concert –amb els intèrprets fent de músics–, el segon assalt mostra un club sòrdid que atrapa el protagonista en el fang mafiós de la política. Per a la rematada final, el desordre de l’escenari profetitza la ressaca olímpica que ha d’arribar, amb els nens pijos apropiant-se del relat cultural.

Tota la parafernàlia no tindria sentit sense una companyia a l’altura del repte. A part d’Auquer destaquen Guillem Balart, tot un roba escenes a cada salt de personatge; Raquel Ferri, pura metamorfosi entre xulos i jonquis; David Climent, amb la seva arquitectura corporal, i Xavi Sáez, que amb el seu viscós Ballesta tanca una temporada de personatges memorables. Si a Vicenta Ndongo li falten moments de lluïment, a Bruna Cusí li falla la metxa com a macarra berganta. En tot cas, la partitura (especialment la tècnica) sonarà millor quan el rodatge dels dies conjuri els nervis de l’estrena i així el Watusi escènic, com a la novel·la, caminarà com si ballés. Esperem que tot acabi en reposició, que ningú es quedi sense la seva entrada per assistir a la gran festa.