Montserrat Torrent, l’organista degana (i sorda), compleix 100 anys: «La música és el millor medicament, totes les altres coses fallen en la vida»

Hi ha moltes coses, però si n’he de destacar una em quedo amb la inauguració de l’òrgan de Sant Felip Neri que per fi estarà acabat. Semblava una quimera. Hi va haver ocasions que vaig pensar que era una utopia tornar a tenir-lo en actiu. Però ja han portat els últims tubs, ¡que pesen 70 quilos! Això és una cosa que quedarà per sempre a Barcelona, que tindrà un òrgan realment notable. Ara ja n’hi ha alguns que ho són. Res a veure amb quan vaig posar en marxa la iniciativa per recuperar el de Sant Felip Neri. Després de la Guerra Civil els òrgans històrics van morir sota les flames durant el conflicte.

El panorama actual és millor.

Res a veure. L’òrgan de la Mercè està bé i també el de Sant Vicenç de Sarrià i el del Pi, però aquests dos últims no estan acabats. Demano que hi hagi joventut que recuperi l’esperit que jo tenia i que em va portar a fer campanya per recuperar el de Sant Felip Neri. S’han d’acabar de construir, no es poden deixar les coses a mitges. És trist que això passi.

¿Quin dia anirà a veure el seu òrgan acabat, el de Sant Felip Neri?

Quan pugui. Hi havia d’haver anat just l’endemà que s’haguessin col·locat els últims tubs, però no vaig poder. El cansament m’ho va impedir. Estava molt cansada. Bé, el cansament avui dia és la nota diària perquè no paro. Tinc una agenda molt plena. Dilluns he d’anar a gravar a Berga. Potser hi vaig dimarts per veure’l i, sobretot per escoltar aquests tubs que permetran escoltar els greus, que donaran una plenitud grandiosa a l’instrument.

¿Quin és el secret per arribar tan lluny i amb el cap clar, amb curiositat per continuar descobrint coses noves?

La il·lusió per la música. A la meva família la gent viu molts anys i arriba als 91 i 93. Però cap ha arribat als 100 anys. La il·lusió ho és tot. Quan un es fa gran la il·lusió és important. La meva mare passava moltes hores dormint, es va enfonsar després de perdre un fill. Jo també he tingut aquestes tristeses però he intentat superar-ho. La música és el millor medicament, totes les altres coses fallen en la vida. Et recolzes en persones pensant que et seran fidels tota la vida i veus que no.

¿A què es refereix?

Hi ha gent que ha sigut molt carinyosa i amable amb mi, que solia venir a veure’m amb assiduïtat i de sobte desapareix. Són coses que no entenc, però ¿què hi farem? Per sort, et poses a tocar i et consola.

¿Els seus alumnes també s’han contagiat del seu entusiasme?

Sens dubte. Alguns tenen prestigi internacional i van per tot el món tocant. No és mèrit meu sinó seu. Jo només he posat el meu gra de sorra. Un sembra però després allò ha de donar el seu fruit.

És la degana dels organistes. ¿Com es veu la vida des del cim dels seus 100 anys?

Hi ha coses que no m’agraden, com les persones a qui tant has estimat i veus que t’han donat l’esquena, sobretot quan m’ha passat amb alguns deixebles que vaig recolzar. Això m’entristeix molt. Però no vull deixar-me enfonsar, n’hi ha molts d’altres que em recolzen i m’estimen i vindran a tocar a la marató del dia 18 al Palau de la Música. Venen organistes d’Itàlia, Suïssa, Holanda… Una cosa supera l’altra.

¿L’òrgan de Sant Felip Neri tindrà temporada d’òrgan?

Segur que hi haurà un cicle de concerts, altrament seria un fracàs. Si s’ha acabat és per fer-lo sonar i que serveixi per als que estudiïn a l’ESMUC. I per organitzar concerts, concursos, conferències. Per tocar la música ibèrica és ideal i també per a la música universal. Aquesta dualitat era el que buscàvem.

¿Què pensa de l’òrgan de la Sagrada Família, edifici concebut com a instrument sonor?

Fa poc vaig estar allà gravant una petita cançó de Mompou. És impressionant com sona, et sents empetitida davant aquell so. Sona bonic malgrat ser un òrgan modest, gens grandiós. Però estic convençuda que algun dia hi haurà un gran òrgan a la Sagrada Família, una cosa que per desgràcia jo ja no veuré. Per a això hauria de viure fins als 200 i no hi arribaré.

¿Veure acabat l’òrgan de Sant Felip és el millor regal d’aniversari?

Sens dubte. De vegades encara em pessigo per creure que és veritat. ¡Em vaig desanimar tantes vegades pensant que mai el veuria acabat! Pensa que la primera vegada que vaig sentir els sons greus d’un òrgan va ser als Estats Units, no recordo ara si en una Universitat de Carolina del Nord o del Sud. Però sí que recordo que em va impressionar tant aquell so que fins i tot vaig sentir vertigen. Aquí no hi havia diners per fer els òrgans com calia. Es reduïa el diàmetre dels tubs i el so era molt més petit. Per això quan vaig escoltar allò em va semblar tan grandiós.

En el més de mig segle de lluita per tenir l’òrgan de Sant Felip Neri, ¿quin moment va ser el més dur?

Quan després d’haver gastat les soles de les meves sabates anant d’un despatx a l’altre demanant donacions va arribar un moment en què vaig dir prou. Ja no podia anar més amb una bossa als concerts perquè la gent fugia al veure’m. I ho vaig deixar. Fins que un dia va venir el pare Antoni Serramona, que era el Superior de Sant Felip, i em va dir: «Això no pot quedar així. És el moment de tornar a començar». Ell sabia que havia previst una donació meva per quan morís i em va dir que d’això ni parlar-ne, que calia fer l’òrgan mentre fos viva. Em va convèncer. Vaig fer la donació i al darrere van venir més ajudes. Últimament la Generalitat ha sigut esplèndida. Mai ho agrairem suficient.

¿Com veu la situació de les dones avui en comparació a vostè, que va ser pionera de l’òrgan a Catalunya?

Ara ja no hi ha problema per estudiar òrgan si ets dona. Hi ha moltes organistes i molt famoses que toquen per tot el planeta. Era absurd dir que les dones no podien tocar l’òrgan com em van dir a mi. Allò va ser gelosia. Els homes havien sigut els reis durant segles i els va doldre perdre el seu domini sobre l’instrument.

Rosalía porta una orquestra a la seva gira i la directora és precisament una organista cubana formada a Alemanya.

¡Que curiós! No ho sabia i mira que ho llegeixo tot de Rosalía. Fins i tot em faria il·lusió anar a escoltar-la. Però no sé si podria sentir-la bé i no vull quedar-me només amb les imatges perquè diuen que és molt expressiva i captivadora.

¿Què es perd qui mai ha escoltat un concert d’òrgan?

Tot un repertori. És descobrir un món perquè no és el que s’escolta cada dia. Jo mai havia sentit parlar ni de Cabezón, ni de Correa, res. De Bach, sí perquè tocava petits preludis i fugues, obres molt ben fetes des del punt de vista contrapuntístic. Qui escolti un concert d’òrgan ha de comptar amb una petita preparació en què se’ls expliqui que escoltaran una música arcaica i recordar que els mitjans de què disposaven aquests compositors eren molt limitats. Tot i així, van fer obres de gran intensitat, grandioses i molt expressives, riques en tota mena de contrastos. ¡No s’ho perdin!

¿Quines peces són imprescindibles?

La ‘Letanía de la Vírgen’ de Pablo Bruna, la trobo preciosa, i del mateix compositor i organista, ‘El tiento de falsas’, que és una meravella. És com veure un quadre tenebrista en què de sobte apareix la llum.

La tecnologia que ha permès construir els òrgans ha quedat superada al XXI per l’aparició d’un món digital que permet crear tota mena de sons amb l’ordinador. ¿Hem guanyat o perdut?

Ja sé que tornaré a crear-me enemics, però per mi els òrgans electrònics no són un òrgan. Seria preferible donar-li un altre nom: màquina electrònica, per exemple. L’òrgan està constituït per tubs i vent. Si falta això, no hi ha òrgan. Em fa molta pena que anem cap a una societat cada vegada més robotitzada. A mi no m’agradaria tenir un robot a casa. M’horroritzaria tenir una màquina que fes d’ésser humà. I l’òrgan electrònic mai serà com un òrgan de veritat.

Gràcies a una aplicació vostè pot entendre el que li diuen llegint en una pantalla perquè està sorda, tot i que parla, canta i continua tocant. ¿Aquesta tecnologia li ha canviat la vida?

Sens dubte, perquè jo abans era una illa i ara soc un continent. Em vaig assabentar de l’existència d’aquesta aplicació gràcies a un organista de Segòvia quan vam anar a gravar l’últim disc de Correa a Tordesillas, farà uns cinc anys o sis. Després de l’enregistrament, quan ens vam reunir tots es va adonar que jo quedava aïllada completament i es va dedicar a buscar una cosa que m’ajudés a connectar-me amb el món de nou. Ho he recomanat a moltíssima gent.

Notícies relacionades

L’Oratori Sant Felip Neri finalitza l’orgue Montserrat Torrent amb els últims tubs

Accessos i obertura de portes del Palau Sant Jordi de Barcelona per al segon concert ‘Lux Tour’ de Rosalía aquest dimecres

Com Beethoven, la sordesa no l’ha apartat mai de la música. ¿Quin és el secret?

M’he acostumat a escoltar la música en silenci. Cada matí m’aixeco ben aviat i sense motor de l’òrgan, que permet l’entrada d’aire per evitar despertar els veïns, toco i escolto la música que vaig cantant veu per veu, sempre horitzontalment, fixant-me en el seu recorregut. Això fa que quan sona l’instrument s’escolti fantàstic. Però quan no sona, també ho escolto i quan encenc el motor estic en el to. No estic perduda. Si estic cantant un la és un la, no escoltar no m’impedeix trobar l’entonació correcta, no em confonc. Com els cecs, els sords també tenim virtuts.