Un Barbablava electritzant

El juny de l’any passat, la Simfònica del Liceu dirigida per Josep Pons va debutar a l’Opéra de Paris amb El castell de Barbablava, de Béla Bartók, tot un repte interpretatiu per la complexitat que representa tant per a l’orquestra com per als dos solistes. I si en la visita parisenca es va comptar amb dues estrelles com Bryn Terfel al paper del cruel Duc Barbablava i Iréne Theorin com a Judit, en aquesta tardana rèplica liceista, en una única audició en concert (sense el pròleg parlat) –en memòria de l’exdirector musical del Liceu, Michael Boder, mort diumenge–, els fantàstics Nicholas Brownlee i Victoria Karkacheva van interpretar amb brillantor la fatal parella.

Notícies relacionades

David Bisbal, nadales d’etiqueta i èxits ‘turbo’

El miracle musical de Rachid B

Absent de la programació liceista des del 2008, l’obra li va com anell al dit tant a Josep Pons en la seva faceta de concertador com al seu conjunt orquestral, ja que la versió va sonar rotunda, emocionant, plena de clarobscurs i de moments dramàtics esplèndidament aconseguits. La partitura, estrenada el 1918 a Budapest, no va acabar de convèncer Bartók, que la va anar retocant en diverses ocasions fins a arribar a la versió definitiva de 1938. L’obra va tenir la seva estrena a Barcelona el 1954 i va compartir programa amb l’oratori escènic Jeanne d’Arc au bûcher, d’Honegger, amb Ingrid Bergman, dirigida per Roberto Rossellini. L’elecció no era gratuïta, ja que l’única òpera del compositor hongarès s’inspira en el relat La Barbe Bleue de Charles Perrault, però també en un serial killer del segle XV, Gilles de Rais, noble sàdic i pertorbat que va lluitar juntament amb Joana d’Arc.

I si a Pons se’l va veure al seu aire al podi, el poderós Nicholas Brownlee va fascinar pel seu talent i matisada entrega, espectacular al costat de la mezzo Victoria Karkatxeva, de veu bonica, aguts i greus brillants i seductora expressivitat.