30 anys del rodatge de ‘Barcelona’

Whit Stillman, nascut a Washington el 1952, va arribar a Espanya cap a 1979 i pocs mesos després va contraure matrimoni amb una catalana que li va descobrir Barcelona, o una part de Barcelona. Un projecte de pel·lícula ambientada en la ciutat, i centrada en un evident xoc cultural, va quedar en aquell moment arxivat. Va començar a imaginar la història en 1983, any en què es va fer amic de Fernando Trueba i Fernando Colomo a l’aparéixer com a actor en dues pel·lícules d’aquests Sal gorda y La línea del cielo. Però abans el director va realitzar el seu primer llargmetratge, anomenat Metropolitan (1989), una comèdia dramàtica sobre els idil·lis ideològics d’un grup d’amics de l’Upper West Side novaiorquès que va ser nominada a l’Oscar en la categoria de guió.

Stillman va decidir posar en marxa després el seu projecte barceloní, en el qual la capital catalana tindria el mateix paper que Nova York en el seu anterior treball. Tots dos són relats en què els personatges estan identificats de diverses formes amb aquesta geografia física i cultural, però, en el cas de Barcelona (1995), que ara fa 30 anys que es va rodar, el més destacat estava en la confrontació entre la gent d’aquí i els turistes accidentals nord-americans, atesa la impopularitat d’aquests i de l’OTAN. Stillman va idear el film el 1983 i aquell any el va ambientar, tot i que, al rodar-lo, la situació geopolítica era diferent. Espanya havia entrat a l’OTAN el 1982, amb l’oposició del PSOE, però va ser sota el mandat de Felipe González, el 1986, quan es va celebrar un referèndum que va ratificar la permanència espanyola.

Un dels aspectes que va destacar llavors de Barcelona és que es tractava d’una de les primeres pel·lícules filmades exclusivament a la ciutat per un cineasta estranger. El mateix any també es va rodar aquí La taula de Flandes, adaptació de la novel·la d’Arturo Pérez Reverte a càrrec de Jim McBride. Abans, Michelangelo Antonioni havia capturat algunes escenes amb Jack Nicholson a Barcelona per a El reportero (1975), i Orson Welles s’havia assegut a la plaça Reial simulant que era l’Havana a El viatge dels maleïts (1976), de Stuart Rosenberg.

Una ciutat fotogènica

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Stillman i McBride van obrir la veda. Van venir després Susan Seidelman (Tardes con Gaudí) i Woody Allen (Vicky Cristina Barcelona) per ratificar la fotogènia de la ciutat. Stillman es va emportar a Barcelona als dos protagonistes masculins de Metropolitan, Taylor Nichols i Chris Eigeman, perquè encarnessin respectivament el responsable d’una empresa de Chicago, una mica perdut a la ciutat, i un membre de la marina nord-americana destinat a Barcelona per suavitzar els conflictes derivats de la repulsa envers l’OTAN.

Des de la perspectiva creuada de tots dos es contempla una ciutat parcializada, la de l’Eixample, la Diagonal i el passeig de Gràcia, essencialment, i en oposició a la mirada de les dones que coneixen, interpretades per Tushka Bergen, Mira Sorvino i Hellena Schmied. El film, que es va estrenar a Barcelona l’abril de l’any1995, va generar alguna crítica aïrada per la seva representació de la ciutat barcelonina. "No m’interessava descriure l’època", va comentar Stillman, "però sí de quina manera l’ambient antiamericà feia més difícil el problema de la comunicació entre les persones". Barcelona és un relat sobre diversos personatges, i l’entorn condicionant en què es mouen, plantejat com una sàtira sobre la falta d’entesa.