Ningú és més d’aquí que tu

L’any 2007, Miranda July, la cineasta experimental, l’escriptora inhabitual, la dona per a qui la vida és, a la manera de Sophie Calle, una forma d’art, va publicar una antologia de relats titulada Nadie es más de aquí que tu (Random House). A la seva manera minimalista i frontal, July explorava allò que queda fora del jo, aquest tots els altres que incloïa, a tall d’afegitó, al títol de la seva primera pel·lícula Tú, yo y todos los demás, el punt de partida d’una carrera que es persegueix a si mateixa, o es radiografia, es palpa, mirant de descobrir què hi ha de real en aquest món que es té per real, el d’allà fora. Un món on el jo –el seu propi jo– és també una obra d’art, una cosa que es deforma, i es posa a prova i mira de fondre’s amb, per què no, l’univers.

No és, no obstant, aquest univers que és una mica aliè a l’humà, sinó tot el contrari. És, profundament i desitjablement humà. És a dir, July explora, des de l’altra banda del mirall, el que John Cheever creuava als seus diaris –servint-se amb safata com a personatge, un personatge tan enamorat de la possibilitat de ser humà que la seva lectura és en alguns moments insuportablement bonica–, en què consisteix formar part d’allò que estem creant entre tots, l’obra col·lectiva del que significa ser l’espècie escriptora –aquella que intenta donar sentit al que passa, i fixar aquest sentit– en un planeta del qual creiem que sabem moltes coses, però l’única certesa és en el que nosaltres mateixos hi construïm: la nostra història.

Escrivim per pertànyer

Alejandro Zambra va dir en una ocasió que escrivim per pertànyer. És a dir, en algun moment, l’escriptor va trencar el mirall i va passar a l’altre costat, i va deixar de formar part del que és i va començar a dedicar-se a observar el que es construeix a fora. I l’escriptura és la vareta màgica que el retorna, o fingeix fer-ho, a aquest altre costat on mai hi és del tot. Com el nen que ha fet miques el castell de peces de goma quan ningú mirava, el reconstrueix, i li dona l’aspecte que creu que hauria de tenir, o que ha tingut en els moments en què més a prop ha estat de sentir-se part d’aquest món que contempla sense que sembli que estigui contemplant-lo a ell. Després l’anomena relat, o l’anomena novel·la, i el que hi ha dins és això que només ell ha vist, fixat, miraculosament, per sempre.

Passa a l’última novel·la de Miqui Otero Orquesta (Alfaguara), que allò que queda fixat és una cosa que, misteriosament, et pertany. I així, un escriu, em dic, ampliant la cita de Zambra, per pertànyer, sí, però també per fer pertànyer. I vet aquí la generositat gens continguda, celebratoria, magnànima, d’aquell que, meravellat pel que ha vist i ha sentit des de petit, el nen que encara és allà, en algun lloc –perquè sí, tots contenim totes i cadascuna de les edats que hem tingut–, i l’escriptor, com diria Francis Scott Fitzgerald, les conté totes alhora i es passa el dia, com diria el mateix Miqui Otero, sintonitzant, amb un peculiar comandament a distància, amb cadascuna d’elles, per viure-ho tot una altra vegada.

Jo múltiple mutant

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

"Soc dins i fora de tu", repeteix, com en un mantra, la suposada veu de la Música, aquest ens que és a tot arreu, o gairebé totes, i que et pot recórrer sempre que topa amb tu, i saber exactament el que sents i conèixer-te. La Música és la presumpta narradora d’Orquestra, o millor, és també la narradora d’Orquestra, perquè el jo a la novel·la està ampliat, i això és una cosa que a John Barth –que aquesta setmana s’ha acomiadat, lamentablement, del món, però entre nosaltres seguiran per sempre els seus narradors, d’una innocència invencible, l’explorador de fins a l’últim límit, aquest narrador que és alhora un jo i un nosaltres– li hauria encantat, perquè a la seva manera, Otero es desenganxa del món per no reflectir-lo, sinó per compartir-lo.

Hi ha un jo múltiple majestuós i mutant –tantes veus com edats i mons possibles dins d’aquest món tancat que és el nostre, aquest a què pertanyem–, que neix de la necessitat, del desig, de compartir i es torna una mena de jo diferent, un jo compartit, un jo que explica, que t’explica a tu, que ets alhora un personatge de la novel·la –el nen que fa voltes en una bicicleta vermella, encara tot per fer, el món, una pista d’enlairament–, i el lector de la mateixa, algú que és, com la Música, dins i fora. Otero sublima aquí, en una novel·la que és més artefacte –afortunat artefacte– que mai, la seva visió encantada del món, una en què el que hi fem no només també pot ser bonic, sinó que ja ho ha sigut, que ho està sent, ara i aquí.