Música disco abans de la febre disco

La Disco Demolition Night, que va ser impulsada pel locutor de ràdio Steve Dahl, oferia entrades a 98 centaus als que entreguessin un disc de música disco per ser destruït en, ehem, l’espectacle de la pausa. Dahl, en efecte, va fer detonar un contenidor ple de discos de música disco, i molts d’altres van ser llançats de les grades al diamant com si fossin frisbees. Entre el cràter causat per l’explosió i la invasió per part d’odiadors de la música disco, el terreny de joc va quedar fet pols i el segon enfrontament va haver de ser suspès.

Racisme i homofòbia

La música disco dominava de manera imperial els charts nord-americans el 1979. No era això el que ofenia nord-americans blancs, heterosexuals, cervesers i rockers, comunament imperialistes. L’ofensa era que es tractava d’un estil amb forts components negre (i, en menor mesura, llatí) i homosexual. Racisme i homofòbia. Més: era una cultura musical aliena per complet al rock i que posava en el centre el ball, activitat que el rocker tem i en conseqüència fa veure que menysprea. Per últim, i aquí potser tenien raó els haters que per tot el país van fer seu el lema Disco sucks (la música disco fa pudor): amb Studio 54 com a aparador, l’escena de les boles de miralls s’havia convertit en sinònim d’elitisme i excés. Els que estaven a dins ho anomenaven glamur.

L’origen de tot, imperi i odi, va ser Tribal rites of the new saturday night, un reportatge publicat per Nik Cohn a la revista New York el juny de 1976. Anys després se sabria que la peça de l’autor d’Awopbopaloobop Alopbamboom. Una historia de la música pop no tenia res de "factual", com remarcava la introducció, i era en realitat una ficció. No té importància en aquest article. L’important és que el text de Cohn va ser transformat en la pel·lícula Febre del dissabte nit (John Badham, 1977), perxa de la bogeria disco. L’àlbum Tribal rites of the new saturday night (Ace Records), subtitulat Brooklyn disco 1974-75, documenta què sonava en la moguda quan era més subterrània que un talp.

Que Cohn colés com a text periodístic un relat novaiorquès amb un protagonista inspirat en un mod londinenc no significa que no fes treball de camp, ni que no reflectís una realitat. La de "xavals de 16 a 20 anys plens d’energia, urgència, fam", va escriure l’autor, que habitaven els "monstruosos llimbs urbans, ple de tots els que no són ningú", com des de Manhattan es veia el Bronx, Brooklyn i Queens. Aquesta quitxalla tenia tot el que la gent guai de Manhattan, "en la seva presumpció", havia perdut. No sabia ni volia saber res de la contracultura dels anys 60 i els seus espeternecs, ni de Bruce Springsteen, ni "parlotejar sobre rock & Rimbaud". Era un temps de crisi econòmica, a diferència de la dècada anterior. "De manera que la nova generació arrisca poc. Va a l’institut, obedient; es gradua, busca una feina, estalvia i planifica. Aguanta. I una vegada a la setmana, dissabte a la nit, explota".

Veterans i saba nova

Tribal rites of the new saturday night, l’àlbum, es nodreix de les poques cançons citades per Cohn en la història homònima i, sobretot, de la infinitat esmentada a la columna Disco File, publicada per Vince Aletti al setmanari Record World a partir del novembre de 1974. Els articles d’Aletti van ser l’eco del que passava a les pistes de ball de Nova York. Per ells se sap què sonava a 2001 Odyssey (la discoteca de Tribal rites... i Febre del dissabte nit), Tenth Floor o The Loft. El 1975, mentre Cohn investigava, Aletti va estimar a Rolling Stone que a la ciutat hi havia de 200 a 300 clubs en "vells magatzems, restaurants de carn, salons de ball en desús d’hotels, bars de solters... qualsevol lloc en el qual puguis ficar una bola de miralls, dos giradiscos i un dj". "En una recessió –va afegir–, són una ganga". Studio 54 obriria el 1977.

Hi ha un bon grapat de veterans del soul en excel·lent forma a Tribal rites..., adaptats sense problema a produccions més sofisticades que les dels seus inicis: Eddie Kendricks, Jimmy Ruffin, Betty Everett, John Gary Williams, Harold Melvin & The Blue Notes, reimpulsats els últims per Philadephia International, el segell creat pels Mides de la música negra dels 70, Kenneth Gamble i Leon Huff. Allà hi ha també Ben E. King, gegant forjat algunes eres musicals enrere, en concret en la del Brill Building, enroscant-se a un groove sensual molt del moment com si ho hagués fet tota la vida. Richard Popcorn Wylie deixa constància amb Georgia’s after hours del funk psicodèlic, fins i tot experimental, que facturava part de la vella guàrdia de Detroit.

Entre la saba nova hi ha Moment of Truth amb el seu atòmic Helplessly. Margie Joseph fa que et preguntis amb I can’t move no mountains per què no va ser ungida diva disco (tenia el físic i l’actitud, a més de la veu). Van McCoy, un dels patriarques de la música disco amb The hustle, produeix Faith, Hope & Charity a Mellow me i allà hi ha ja tot el naixent gènere. De Satyr amb prou feines se sap res (parlem de música de productors), excepte que Free and easy és un clàssic del soul rar. Tot i que per a tema rar, l’instrumental progressiu Night of the wolf, atribuït als Estats Units a la inexistent Al Foster Band i en realitat dels italians Ivano Alberto Fossati i Oscar Prudente.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

Pèrdua de diversitat

El conjunt de 22 peces fa desitjar haver estat allà, abans que la música disco es convertís en una fórmula. Magistral, això sí. I que va homogeneïtzar l’ampli espectre del rhythm and blues, amb la consegüent pèrdua de diversitat, això també. Les il·lustracions de l’àlbum són les que va fer James McMullan, a partir de fotos que va fer en clubs suburbials, per acompanyar l’article de Cohn a New York.